L’assessor afirma que es mantindria la protecció a la vida si la dona rebés un assessorament previ sobre les «alternatives socials existents»

La interrupció voluntària de l’embaràs es podria despenalitzar en el supòsit que la vida de la mare estigués en risc sense incórrer en un delicte legal. D’aquesta manera, tant la dona com el professional que li practiqués l’avortament quedarien exempts de responsabilitat penal, ja que l’Estat «entén la situació per la qual passa la mare i comprèn [la seva decisió], renunciant a la pena, però sense aprovar l’avortament». Aquesta és una de les conclusions que s’extreu de l’informe que el Grup Parlamentari Demòcrata va encarregar l’abril de l’any passat a l’expert i assessor del Govern en diverses matèries, Federico de Montalvo, que considera que «no és possible justificar jurídicament l’avortament, tot i que en determinades circumstàncies no es pot exigir un altre comportament». I és que, tal com reconeix el mateix de Montalvo, molt afí a l’església catòlica, «si la vida en formació val més com més s’apropa el naixement, al principi de la gestació es pot donar prioritat a l’interès de l’embarassada». Això, però, només fins a les 14 setmanes de la concepció, perquè un cop superat aquest període «canvia la valoració dels interessos en joc, adquirint preeminència la vida en formació». 

Després d’una exhaustiva anàlisi de la Constitució i el Codi Penal, de Montalvo assenyala que si bé l’article 8 de la Carta Magna diu que establir un mecanisme que protegeixi la vida en totes les seves fases és un deure dels poders públics, «no expressa literalment com ha d’obtenir-se aquesta protecció, ni exigeix explícitament que s’hagi de recórrer a la tipificació penal de determinades conductes». Tampoc diu que aquest deure s’aconsegueixi «únicament a través de la criminalització de la conducta de la dona», fet que confirma que la protecció d’aquell que ha de néixer no necessàriament comporta «una obligació del Dret Penal a castigar les dones que avorten. És més, es poden esgrimir arguments que justifiquin la no punibilitat de la dona que se sotmet a un avortament il·lícit, ja que la protecció de qualsevol bé jurídic es realitza disposant un conjunt de garanties [...] i es pot concloure que castigar la dona no és una garantia adequada per protegir la [seva] vida [o la del fetus]». En aquest sentit, de Montalvo admet que la decisió d’avortar és «conseqüència de l’angoixa produïda per una gestació que la dona creu que pot frustrar aspectes essencials de la seva vida», tenint en compte que en la majoria dels casos suposa un «autèntic drama personal» i, per tant, «és raonable que el legislador s’inclini per suprimir un càstig». A més, és improbable que cap amenaça de condemna dissuadeixi una dona de la seva decisió d’avortar sinó que, en tot cas, l’únic que s’aconsegueix és posar-la en una situació «encara més difícil per desenvolupar el seu projecte de vida». Així, doncs, «no sembla molt correcte abocar l’embarassada a l’exclusió, discriminació o temor», com tampoc resultaria justificat substituir la pena criminal per una sanció econòmica, ja que aquesta no seria «equitativa» perquè el seu impacte real dependria del nivell econòmic de l’afectada. 

La il·legalitat es manté

Amb tot, de Montalvo demana no confondre despenalització amb legalització, perquè la primera –que seria la seva proposta– continua estant castigada per llei, però davant certes circumstàncies i amb el compliment de determinats requisits s’admeten excepcions. De fet, aquest era l’encàrrec de Demòcrates: trobar un mecanisme que no elimini ni legalitzi l’avortament, però que eximeixi de conseqüències penals o sancionadores tant les dones que se’l practiquin voluntàriament com el personal sanitari que l’executi o que informi al respecte a la Justícia. Així, de Montalvo creu que no s’haurien de plantejar problemes constitucionals «si es reforça la protecció de la vida del nasciturus», amb mecanismes com l’assessorament previ i preceptiu a la dona embarassada «oferint-li les alternatives existents en el sistema social a la interrupció voluntària o transmetent-li informació clínica sobre els possibles riscos i seqüeles de la intervenció». Però aquest model suposa una evident invasió de la intimitat de la dona, que hauria d’exposar (fins i tot, en contra de la seva voluntat) el seu conflicte personal davant d’uns desconeguts nomenats per la llei. Ara bé, de Montalvo opina que el perjudici de la intimitat de la dona «no sembla excessiu» si es garanteix en tot moment la seva dignitat, de manera que no es podria exercir contra ella cap mena de pressió (ètica o religiosa) que condicionés la seva decisió final. 

En definitiva, es tractaria de «substituir la protecció penal en els supòsits en què hi hagi un conflicte moral per a la dona embarassada, per una protecció no penal en què l’assessorament constituiria l’instrument de protecció de la vida» del no nascut, tal com exigeix el marc constitucional andorrà. En un gest de demostrar que aquesta pràctica tindria «encaix» al Principat i que és àmpliament estesa en els països més desenvolupats, de Montalvo fa referència al Codi Penal d’Alemanya –on fins al març d’enguany només es podia avortar després d’haver rebut aquesta formació obligatòria, una llei de l’època nazi–, que estipulava en el moment de redactar l’informe que «l’assessorament està al servei de la protecció de la vida intrauterina» i «s’ha d’animar la dona a continuar amb l’embaràs i obrir-li noves perspectives d’una vida amb el seu fill». Tanmateix, el catedràtic afirma que aquest «fonament» resultaria «favorable» en la lluita contra «el lamentable nombre d’avortaments a mitjà i llarg termini».

L’informe, de 54 pàgines, també contempla la punibilitat de l’avortament practicat fora del Principat. L’article 8 del Codi Penal, en el seu apartat primer, apunta que la llei s’aplica a les infraccions intentades o consumades en territori nacional, així com a les infraccions connexes o indivisibles intentades o consumades a l’exterior. No obstant això, l’apartat 4 especifica que la infracció a l’estranger només pot ser perseguida si també suposa un delicte a l’Estat on s’ha comès, si no s’ha complert la condemna o si hi ha hagut una denúncia prèvia del Ministeri Fiscal. Agafant el primer requisit, i sabent que tant a Espanya com a França avortar és legal en qualsevol supòsit, de Montalvo afirma que si una dona andorrana interromp el seu embaràs en qualsevol dels territoris veïns no comet cap delicte a ulls de la legislació del seu país. 

De Montalvo completa el seu estudi amb 10 punts de conclusions, en què recorda que, malgrat que l’article 8 de la Constitució proclama la protecció de la vida en totes les fases, no se’n deriva que aquell que vagi a néixer sigui titular del dret a la vida. Tampoc s’impedeix la denominada «concepció gradualista» de la vida ni s’imposa la via penal, «podent aconseguir la protecció [del fetus]» d’altres maneres. En aquesta protecció, s’apel·la a un assessorament previ adaptat a la dona, que ha d’anar acompanyat d’un pla d’ajudes socioeconòmiques si es decideix tirar endavant l’embaràs, tot i que, si opta per avortar, tant ella com el professional que li practiqui la intervenció no tindran cap responsabilitat penal, ja que això incrementaria la seva vulnerabilitat, sobretot en les dones més desfavorides. A més, posa de manifest que el càstig penal posa molt sovint en risc la vida o salut de la dona i insisteix que avortar en un país en què sigui legal no suposa cometre cap delicte a Andorra.