El raonador del ciutadà, Marc Vila, té la missió de vetllar pels drets i llibertats de la població davant de l’Administració, i defensar-la en cas de desemparament. Des que va arribar a la institució fa quatre anys, la majoria de demandes s’han centrat en l’habitatge. Una problemàtica que no cessa i que, tot i el pla de xoc del Govern per millorar el poder adquisitiu de la ciutadania, podria anar a pitjor en els pròxims mesos. Vila alerta que les últimes mesures anunciades per l’Executiu són positives, però, probablement, no siguin suficients.

–Quina valoració fa de les mesures del Govern per millorar el poder adquisitiu de la ciutadania?
–Bé, és obvi que qualsevol mesura en el bon sentit és una bona mesura. Jo crec que cada pas endavant s’ha de tenir en compte, així com l’esforç del Govern per mostrar-se sensible davant la població. Per exemple, augmentar el salari mínim un 7% en un any és quelcom notable i estic convençut que aquesta tendència a l’alça s’ha de mantenir, tot i que no sé amb quina rapidesa i cadència. El cost de la vida i la inflació no paren de créixer, i no només a Andorra, sinó a tota Europa, i això requereix mesures dràstiques. 

–I el Govern no ha estat prou dràstic?
–Pel que fa als sous, si a final de legislatura s’aconsegueix que el salari mínim sigui el 60% del mitjà, com recomana la Carta Social Europea, estarà molt bé. Quant a la resta de mesures, la de la gratuïtat del transport públic em sembla fantàstica perquè és multibanda, va en el bon camí del cost de la vida, de la mobilitat i de l’ecologia, però cal que es gestioni bé, sense posar en perill l’equilibri econòmic de les companyies. Desgraciadament, el meu tema estrella és l’habitatge, ja que les queixes de persones a les quals es vol fer fora del pis o pujar-los el lloguer de manera desproporcionada continuen arribant. Així que tot el que el sigui donar més ajuts a l’habitatge i flexibilitzar els criteris per poder-s’hi acollir em sembla correcte. En general, són bones mesures, però no sé si són suficients.

–Quantes queixes ha rebut des de principi d’any sobre l’habitatge?
–Gairebé un centenar, el que suposa més d’un 50% de les queixes totals. Això és molt preocupant; recordo que jo vaig ser dels primers a fer el crit d’alerta fa quatre anys, però des d’aleshores mai havia tingut tant volum de demandes acumulades en els primers quatre mesos de l’any. Malgrat la pròrroga automàtica als lloguers, que és una mesura essencial i sens dubte la més efectiva, és evident que la problemàtica continua i no només això: va a pitjor, perquè cada vegada hi ha menys pisos disponibles i menys marge de maniobra. Si res no canvia, no tinc cap dubte que a l’hivern la situació de l’habitatge de lloguer serà molt complicada, per no dir dramàtica.

–Com fa aquesta previsió?
–Malauradament, i veient el nombre de queixes, no soc gens optimista. Tenint en compte el creixement de l’economia i l’arribada de nous residents d’alt poder adquisitiu, el mercat s’anirà estrenyent. No hi ha prou oferta i cada vegada tot és més difícil...

–En la seva última compareixença al Consell General va demanar més pisos de lloguer entre 400 i 700 euros. És una petició realista?
–Sent realista, soc conscient que no ho podem fer d’un dia a l’altre, però sí que es poden impulsar iniciatives que vagin en aquest sentit. He de dir que els propietaris tenen part de raó quan diuen que els costos de producció, de construcció i del sòl no permeten grans floritures en aquest sentit i també estic d’acord amb els propietaris que reclamen més obra de promoció pública. Però tot això és un procés lent. Quina opció tenim més ràpida? Que els propietaris de pisos ja amortitzats, i per tant amb una certa antiguitat, prenguin consciència –tot i que no veig que hi sigui– i no facin grans pujades de preu, de manera que el sector s’autoreguli. L’altra opció és que la congelació dels lloguers s’eternitzi.

–Un peix que es mossega la cua.
–Sí; com més tardem a fer promocions públiques, més temps haurà d’estar en vigor la congelació dels lloguers. I si no n’hi ha prou, ens haurem de plantejar seriosament, encara que als propietaris no els agradi, la regulació de preus amb índexs de referència. Si volem evitar arribar al control de preus, fet que suposaria l’existència d’una emergència social, cal una consciència col·lectiva sobre que hi ha coses que no es poden fer, sobretot en els habitatges més antics. L’exasperació ciutadana no és gens desitjable per a la convivència d’un país, però tampoc pot ser que tota la càrrega del creixement econòmic d’Andorra se l’emportin les persones amb menys ingressos o els que destinen una gran part al lloguer. En aquest sentit, estic satisfet amb la feina feta per l’Institut Nacional de l’Habitatge, especialment del seu director, Josep Maria Pla, que està escoltant tots els agents implicats i generant el debat amb rapidesa. 

–I els temporers?
–Em sembla una idea excel·lent vincular l’autorització d’immigració amb què l’empresari es faci càrrec de proporcionar-los un habitatge, perquè cada any, entre octubre i novembre, es genera un coll d’ampolla i suposen una veritable preocupació. Espero que es pugui posar en pràctica la mateixa temporada d’hivern que ve.

–Creu que reduir de cinc a tres els anys de residència per poder optar als ajuts al lloguer és suficient?
–Això està bé, però el topall d’ingressos per poder optar a aquests ajuts passa de l’1,2 a l’1,3% del LECS i crec que hauria de ser de l’1,5%. Pujar una dècima no és prou, sabent que hi ha marge quan es parla de famílies amb salaris realment baixos. Aquí el Govern hauria de ser més valent. 

–Què li sembla la proposta dels sindicats de limitar a vuit euros el metre quadrat?
–La mitjana actualment és d’entre 10 i 12 euros, però si l’habitatge és nou es pot enfilar fins als 14. És el que deia abans: si podem evitar arribar al control de preus, voldrà dir que tothom s’ha adonat que es tracta d’una qüestió prioritària. I si no hi ha més remei que arribar-hi, independentment de si són vuit o 14 euros, serà per evitar el patiment de centenars o milers de famílies. 

–Però la regulació s’ha de fer bé.
–Sí. Sempre que tinc l’oportunitat dic que les regulacions, d’entrada, no són ni bones ni dolentes, sinó que n’hi ha algunes que no calen i altres que són supernecessàries. I si alguna cosa ha tingut Andorra fins ara és que durant molt de temps ha mantingut certa estabilitat i aquest és un actiu que s’ha de preservar.

–Els sindicats també proposen bonificar els propietaris que lloguin per sota d’aquesta quantia. Bonificar i castigar pot ser, precisament, una manera de regular el mercat?
–Totes les iniciatives són bones, però per bonificar els propietaris abans calen uns índexs de referència i tota la feina que ha de posar en pràctica l’Institut Nacional de l’Habitatge. Així tindrem les xifres adequades. Actuar via bonificació és una idea més per un problema com el de l’habitatge, que és molt complex i que no requereix una única mesura, sinó de vàries que es complementin i que només seran efectives si estan ben gestionades tècnicament. I també calen més pisos al mercat, és clar.

–Parlava abans de les companyies de busos. Li ha arribat alguna queixa en relació amb el litigi que tenen amb el Govern?
–Era un comentari personal, com a ciutadà, no com a raonador. Però hem de tenir en compte que venim d’un passat en què la regulació del transport públic era pràcticament inexistent. Ens trobem en trànsit cap a un nou model de transport en què el sector públic ha d’entendre que no compta amb els mitjans econòmics per fer-ho sol i que, per tant, és lògic que la iniciativa privada vulgui un contracte equilibrat. Així que si es van donar unes concessions amb unes condicions, i ara aquestes han canviat, no es pot carregar únicament les concessionàries i és molt important que s’especifiquin els canvis. I amb tot el que tenim al damunt, només ens faltaria ara que les companyies de transport públic tinguin problemes econòmics. Ja tenim massa fronts oberts que toquen la butxaca de la ciutadania i que el bus sigui o no gratuït pot marcar una diferència.

–Què li sembla la pujada de l’IPC als salaris per llei?
–És una novetat i una bona iniciativa per indicar als agents econòmics que si s’apuja el salari mínim, evidentment, s’ha de pujar el següent graó. 

–Si no s’acostessin eleccions, el Govern hauria pres aquestes mesures?
–No ho sé, però serien uns mals polítics si no veiessin la realitat, amb una inflació desbordada. Que sigui any d’eleccions no vol dir que no es faci el que s’ha de fer. 

–Creu que els polítics valoren la seva feina?
–Crec que la institució del raonador per la classe política podria estar més valorada. Als països nòrdics, el raonador té un nivell equivalent al dels parlamentaris i aquí som una institució petita, amb pocs recursos, però se’ns poden donar les màximes competències per continuar visibilitzant la nostra feina.