Què tenen en comú un brasiler, una italiana i una txeca? Aparentment, poca cosa. Però el Rodrigo, la Valentina i la Katerina, de São Paulo, Nàpols i Praga respectivament, comparteixen la seva passió pel català. Tots tres formen part del grup de 31 estudiants que aquests dies són al Principat descobrint els indrets més emblemàtics del país i millorant el seu català en la 17a edició del Campus Universitari de la Llengua Catalana. Cap d’ells hi havia estat abans i, de fet, algun reconeix que ni tant sols havia sentit a parlar d’Andorra, però ha estat el seu interès i les seves ganes de seguir aprenent el que els ha dut fins aquí. Un viatge que ja s’ha convertit en una estima a l’alça pel català, a més d’una experiència intercultural que tots asseguren no oblidaran mai. 

Objectiu comú 

L’avi del Rodrigo es deia Josep Lluís Domènech. Sense dubte, va ser un dels milers de catalans que va anar a fer les Amèriques i, en aquell moment, poc s’imaginava que el seu nét, brasiler de naixement, algun dia somiaria en aprendre català. La Valentina, a qui Catalunya li queda geogràficament més a prop, estudia llengües romàniques a la universitat. Resulta que la seva professora d’espanyol és de Barcelona i un dia la va convidar a les seves classes de català a l’illa napolitana. Segons explica, va ser amor a primera vista i en només dos anys d’aprenentatge ja és capaç de mantenir una conversa fluida en català. «Ara visc a Florència i treballo en una oficina de turisme. Hi ha moltíssims turistes catalans i quan vinguin a preguntar coses en castellà, els vull sorprendre responent-los en català», diu abans d’endinsar-se en la lliçó del dia sobre els pronoms febles. La Katerina, per la seva banda, encara es sorprèn quan la seva família i els seus amics li diuen que no sabien que a Espanya, i a Andorra, es parla una llengua que no és el castellà. Ella vol ser traductora i es queixa de les escasses traduccions d’obres catalanes al txec. Aquesta és la seva motivació per aprendre l’idioma, ja que també és una apassionada de la literatura i vol interpretar tota mena de llibres d’escriptors catalans. «M’encantaria traduir Josep Pla», diu. 

Manca d’amor propi 

Però aquests estudiants no són els únics catalans no nadius que volen aprendre la llengua de Pompeu Fabra. Un dels seus professors, el Jon, es veu reflectit en ells quan recorda la primera vegada que va arribar a València, fa 20 anys. Pot semblar estrany que un originari de Cantàbria s’interessés pel valencià fins al punt de convertir-se en docent de català a universitats de Bèlgica i França, però per a ell conèixer i parlar català era un requisit indispensable quan es va instal·lar a la Comunitat Valenciana. Ara, està ben orgullós d’haver-se fet seva la llengua, i lamenta la tendència de valencians, catalans i andorrans nadius a menystenir-la i no valorar-la prou. Per si algú encara es pregunta per què aquesta gent vol aprendre català, la millor resposta, amb somriure inclòs, la té el Jon: «i per què no?».