La desescalada de la pressió a l’hospital i els centres sociosanitaris, punts neuràlgics de l’epidèmia de coronavirus al Principat, s’ha intensificat les darreres jornades. Tant, que està previst que els últims pacients que havien traslladat des de les residències a l’Hotel Fènix, ja podran tornar al seu centre habitual i abandonar definitivament aquesta estructura creada gairebé de forma improvisada però amb gran eficàcia. I ara, que s’albira la llum del final, poden explicar com va ser la situació durant les setmanes de més afectació.
La Sussi Pereira es trobava a Catalunya, fent pràctiques universitàries d’Infermeria, la carrera que està estudiant a l’UdA. Un dia, just començar el mes de març, la van avisar de la universitat perquè tornés immediatament al país per la ràpida escalada del virus. Temien que es tanquessin les fronteres i que els seus alumnes quedessin fora. Així, va fer de pressa les maletes i va tornar a casa, on va haver de fer quinze dies de quarantena. Durant aquest temps, va veure com la Creu Roja buscava voluntaris per treballar a l’Hotel Fènix, on havien instal·lat un centre d’atenció d’urgència per atendre a part dels residents del Cedre. I sense dubtar-ho, es va incorporar al servei. «Ells van obrir un dia i l’endemà ja era aquí», explica.
Ella feia torn de tarda, de les dues de la tarda a les deu de la nit. «Les tardes normalment són per estar amb ells, parlar, ajudar-los a contactar amb els seus familiars, donar-los el i la medicació, canvis de bolquers… i ja al vespre, donar-los el sopar, nova medicació i ficar-los al llit». Encara que el règim fos d’internació completa i no poguessin rebre visites, el personal vetllava perquè tots els pacients tinguessin informació de l’exterior i estiguessin al dia de la situació que vivia el país. «Intentem mantenir-los informats, tant dels seus familiars com de la situació. No els prohibim mirar la tele ni res perquè no els podem aïllar del que està passant. N’han de ser conscients, almenys els que poden».
La Sussi estava destinada a una planta de psiquiatria, on molts dels usuaris «no entenen per què són aquí». «He tingut dies complicats. La meva planta no és una que físicament cansi molt, però psicològicament sí», reflexiona. «És una situació molt dura per a ells, però també per nosaltres. Al final jo també he deixat de seguir la meva rutina, he deixat les pràctiques, he deixat la meva família per por a infectar-los… Estic aïllada com ho estan ells». I és que, en el moment que va decidir fer el voluntariat i per evitar posar en risc a la seva família i convivents, va optar per allotjar-se al mateix hotel. «Em quedo a dormir aquí per precaució, perquè tinc familiars que són persones de risc». I tot plegat, malgrat que la convicció sigui forta, «psicològicament, hi ha dies que dic: no puc més, estic saturada i no sé com gestionar certes emocions». Però aquests sentiments, es dissolen quan s’adona de la importància del seu paper, «quan veus els pacients bé, i sé que la meva família també està bé, totes aquestes coses que tinc al cap em marxen».
Però cap moment d’incertesa va fer pensar a la futura infermera que va prendre una mala decisió. «Quan surti de la carrera, voler venir no serà una opció», argumenta, a més que valora que «si no ajudo ara, no tindria sentit estar estudiant el que estic estudiant, perquè la carrera que faig et fa estar a primera línia de risc gairebé sempre».
La Sussi considera que aquesta experiència ha estat «molt gratificant» i és conscient que «segurament no tornaré a viure res semblant a la vida». A curt termini, encara no sap com serà la tornada a la normalitat «a nivell de pràctiques o de currículum no sé si se’ns tindrà en compte, però sincerament, no és el que més em preocupa», va posar en relleu.
Pel que sí que li haurà servit aquest màster inesperat és per encarar una mica millor el seu futur laboral un cop s’hagi graduat a l’UdA. «Ara sé quan acabi la carrera, em vull especialitzar en salut mental. Estant aquí m’he adonat de la importància que té» confessa. «És un objectiu molt personal, però més endavant també m’agradaria marxar a un lloc molt pobre per treballar sota mínims per així donar valor a tot el material i professionals sanitaris que tenim aquí», reconeix.
