Jordi Escura és un exjugador professional de futbol que va ser internacional amb Andorra. Ara, és cap dels serveis mèdics i reoptimització del jugador al Qingdao Huanghai de la Xina, junt amb la seva dona, Erica Hernández, després d’haver passat també per equips de Tailàndia. Escura va formar part del RCD Espanyol i ha treballat amb entrenadors del nivell de Juanma Lillo, ara membre del cos tècnic de Pep Guardiola. Aquest rodamón del futbol parla amb EL PERIÒDIC de la seva experiència.
–Com va sorgir l’oportunitat d’anar a la Xina?
–Jo havia tingut dues experiències anteriors a Tailàndia i allà vaig coincidir amb jugadors i membres del cos tècnic catalans i espanyols. Un d’ells és el que va tenir l’opció de venir a la Xina i, com ja ens coneixíem, em van dir de venir perquè havien vist com treballàvem i estaven contents amb nosaltres.
–Per què va decidir abandonar el futbol europeu per l’asiàtic?
–Personalment, sempre havia desitjat viure i treballar a l’estranger. No tenia preferència per anar a un lloc o un altre. Tailàndia va ser la primera opció que em va sortir i em vaig apuntar de seguida. Les dues primeres experiències van anar molt bé i aquí perds la por i t’entren més ganes de viatjar. Llavors, si les opcions que apareixen t’encaixen, t’apuntes. En el meu cas, és per la possibilitat de viatjar, veure altres cultures, conèixer altres mons. Tot això són extres que no van dins la feina, que és molt semblant a la que podem fer a Europa.
–Molts professionals del món del futbol acaben aterrant a Àsia. Quin és el motiu?
–Molts marxen fora d’Andorra o d’Espanya i ho fan per opcions i per oportunitats. Cadascú té els seus criteris, alguns ho fan senzillament pel tema econòmic. Jo també valoro molt l’experiència personal.
–Com és el seu dia a dia al club?
–És bastant semblant al model europeu. Aquí, per exemple, aquest any entrenem a les tardes i al matí preparem tota la feina i actualitzem el que vam acabar el dia anterior, com passar les sessions a ordinador, preparar les següents, controlar els valors de càrrega, etc. Dinem allà, fem l’entrenament i després els tractaments.
–I l’estil de vida?
–L’estil de vida aquest any és diferent perquè estem tancats en una seu. La lliga es juga en dos grups de vuit equips i estem dividits en seus diferents. Estem 24 hores compartint l’espai amb set equips més. Entrenem en camps annexos, dinem tots aquí i és com unes colònies. Ens dona l’opció de conèixer més gent i això també és positiu. Fora d’aquí, l’estil de vida és com el que podríem fer a casa, anar a la feina i aprofitar el temps lliure amb els amics.
–Com viu la gent el futbol allà?
– A Àsia es viu de maneres molt diferents, depenent del país. Per exemple, a la Xina hi ha equips que no tenen gaire afició i altres amb moltíssims seguidors i molta gent darrere. Els equips japonesos i coreans també tenen molta afició i, a Tailàndia, déu-n’hi-do. El futbol no havia estat fins ara massa important, però últimament està creixent molt. Gràcies a internet i a les xarxes socials tenen més capacitat de seguir el futbol europeu i és un esport que va entrant amb força en tots aquests països.
–I en l’aspecte tècnic i tàctic, quines diferències hi troba?
–Sí que hi ha. Potser, tècniques no tantes perquè ja hi ha jugadors de molta qualitat i hi ha jugadors físicament potents. On, normalment, fallen més és en la part tàctica i en la comprensió general del joc. Encara els falta desenvolupar-ho. Hi ha molts conceptes que nosaltres agafem de petits sols per jugar i per competir i com aquí és un esport bastant jove, no els han agafat i hi trobes moltes deficiències tàctiques que et sorprenen. Ho fan perquè senzillament no ho han experimentat tantes vegades com nosaltres.
–Com és treballar en un club, fins ara, de Primera, com és l’RCD Espanyol?
–És parlar de màxima exigència. Jugadors de primera divisió espanyola, molt nivell, rendiment màxim i responsabilitat i pressió màxima, però és una magnífica experiència. Un sempre tracta de poder arribar al màxim en allò que es dedica. Van ser anys de gaudir moltíssim.
–Malgrat la diferència horària troba temps per a seguir el futbol nacional?
–És cert que la diferència horària dificulta seguir la lliga. Ara són sis hores i a l’hivern, set. Però, gràcies a les xarxes socials, pots veure els resums i seguir els resultats. Dins del que es pot, sí que l’he seguit. He vist el doblet de l’Inter d’Escaldes. Segueixo tenint amics a la lliga andorrana i intento preguntar i veure com va tot.
–Ha sigut internacional absolut amb la selecció nacional. Fins i tot, va poder jugar contra el Brasil. Quins són els millors jugadors als quals s’ha enfrontat en la seva carrera?
–Afortunadament, vaig poder gaudir de la selecció durant 13 anys. Hi ha hagut molt rivals, com el Brasil, Anglaterra, Espanya, França, Portugal, els Països Baixos, Rússia, Irlanda, la República Txeca, Bèlgica… Imagina’t la llista de jugadors que et pots haver creuat. Les seleccions brasilera i francesa eren campiones del món, a l’holandesa hi havia molts jugadors del Barça, a l’anglesa, Gerrard i Lampard. He gaudit moltíssim enfrontant-me a jugadors d’aquest nivell.
–Com creu que ha evolucionat el futbol andorrà en aquests últims anys?
–Ha anat evolucionant molt. Tot i això, jo penso que encara li falta seguir creixent i una professionalització, si és capaç de donar-se, dins la lliga, sobretot en la mentalitat i comportar-se com a professionals. Però ja han portat molt jugadors de fora i això fa que pugi el nivell i que obligui els andorrans a pujar-lo també. A més és bo que l’FC Andorra estigui ara a Segona B i que alguns jugadors puguin sortir a jugar a l’estranger i millorar les seves qualitats i les seves capacitats.
–Un altre aspecte que també ha canviat molt en els últims anys són les lesions. Cada vegada els nens es lesionen més petits. Quina creu que és la causa?
–Hi ha molts motius. A vegades, s’ha dubtat dels terrenys de joc perquè la gespa artificial no és de la millor qualitat i no acostuma a estar regada i això fa que els tacs s’enganxin. També està el fet que els nens facin servir tacs de futbol i no botes de gespa artificial i no es fixen tant a terra. Potser també una especialització molt primerenca de l’esport amb nens petits que encara no estan formats i l’exigència dels partits i dels entrenaments. És un problema perquè els nens no s’haurien de lesionar de gravetat.
–Quines són les lesions més comunes del futbol actual?
–Dins del futbol, hi ha lesions que es donen més, com les musculars a les cames, sobretot als isquios, quàdriceps i abductors. Tota la musculatura del bíceps femoral pateix molt al futbol. S’analitza molt quins són els motius i hi ha molts factors que influeixen, llavors, és difícil reduir significativament el nombre de lesions d’aquesta musculatura. A vegades, no es poden tenir tots els factors en compte i passa el que passa. Una altra lesió, no tan freqüent, però que implica molts més problemes per la duració és la del lligament creuat del genoll. Et deixa fora set o vuit mesos, com a mínim, i fins a 10 o 12 mesos. Fins i tot, hi ha jugadors que ja no tornen al seu nivell anterior.
–Quin protocol segueixen al club a l’hora de decidir el tractament d’una lesió muscular?
–Varien molt. El més important és fer un bon diagnòstic per saber exactament quina és la lesió, no sols la mida, quines estructures estan implicades o com s’ha produït aquesta lesió. Amb tota aquesta informació, ho poses tot a una olla i fas una sopa i decideixes. També afecta l’edat de l’esportista, perquè no és el mateix lesionar-te amb 20 anys, que et recuperes millor, que no pas amb 30 o 35 anys, i la posició del jugador. No és el mateix un pivot que no es desplaça massa que un extrem ràpid que esprinta moltes vegades o un central que salta moltes vegades per rematar de cap. Hi ha molts condicionants, encara que el temps de la regeneració biològica del teixit no es pot modificar.
–Fins a quin punt tenen poder per a decidir la convocatòria o no convocatòria d’un jugador que ha patit una lesió?
–Sí que influïm en la convocatòria si no veiem apte al jugador. Nosaltres ho comuniquem i, normalment, els entrenadors confien en el que tu els hi dius. Ells volen que el jugador estigui al 100%. No valores posar a un jugador al 60 o 70%. En aquest aspecte, ens escolten molt. En el moment en què ja participa amb el grup fent entrenaments parcials o complets, ja és més un consens entre el que nosaltres podem aportar, les sensacions del jugador i les necessitats de l’entrenador.
–És més difícil ser fisioterapeuta o futbolista?
–És difícil comparar-ho. Per ser fisio, t’has de preparar bé i això suposa una feina que no s’acaba mai i moltes hores de dedicació. A banda de la part tècnica, hi ha una part psicològica que també has de controlar per aportar el màxim possible. L’exigència és molta i se’t demana no equivocar-te pràcticament mai. Com a futbolista, es veu molt fàcil des de fora. La gent pensa que entrenen una hora i mitja i han acabat, però té unes exigències. No pots estar al 90% perquè el futbol segueix avançant i si tu no ho fas, et quedes enrere. També tens una pressió molt elevada amb l’afició, la premsa i el club perquè tens contractes curts i et dona una intranquil·litat, perquè si no jugues o no ho fas bé, t’afecta directament al teu pròxim contracte. Això comporta una dificultat molt elevada.
