LIECHTENSTEIN / Enviat especial
- El redactor Iván Moure, amb els esportistes de la delegació andorrana, ahir al Main Center de Vaduz. Foto: EL PERIÒDIC
Dissabte. Deu del matí. Sóna el meu despertador. Cafè, dutxa, mono de feina i a la redacció. Poques hores de recuperació del dia anterior, que sortia del Periòdic molt passades les onze de la nit perquè jugava el River a les nou. M’espera un cap de setmana molt atípic. Aquest dia, com a actes de rellevància, només hi han la prèvia del River –que torna a jugar l’endemà–, la de l’Andorra –que es juga la vida a Almacelles– i la primera jornada del Memorial Francesc Vila així que d’acord amb el director intento tancar les dues prèvies el més aviat possible per plegar a una hora prudent i ell ja s’encarregarà de cobrir els partits dels petits.
Són dos quarts de cinc quan torno a sortir per la porta. Tot està llest. Carrego el portàtil, la càmera, llibreta, mòbil, dos carregadors, quatre bolígrafs, un pen i un munt de documentació sobre els Jocs de Liechtenstein. No he dinat i tinc gana però ni me’n recordo. Torno a casa, un bon tall de carn, faig la maleta amb roba d’abric i de sol –mai se sap si plourà o estarem a 30 graus– i cap a les sis, amb l’etern dubte de si m’he deixat alguna cosa, arrenco el cotxe amb destí a Barcelona, allà on vaig néixer i vaig viure fins fa sis anys.
Aparco a prop de casa i corrents a la recerca de la televisió. Manchester 0, Barça 0,; minut 8. Dues horetes de desconnexió amb el millor equip de la història amb la companyia del pica-pica (fins que el faig desaparèixer) i quan me n’adono són dos quarts d’una. Uf! A dormir, si els petards i els crits provinents de tot arreu dels blaugranes que celebren la quarta orelluda m’ho permeten. Però caic…
Diumenge [ahir]. Dos quarts de quatre de la matinada. Sóna el meu despertador. No us enganyaré: ¡No sé ni com el vaig sentir! Cafè, dutxa, roba còmoda i cap a l’aeroport del Prat. Em preocupa trobar-me un bon pollastre d’aficionats provinents de Londres o malalts que esperen l’equip de Guardiola –que n’hi havien– tot i que no se l’espera fins les quatre de la tarda. Per sort la nit és encara plàcida i em sobra una hora abans d’embarcar. Espero davant un quiosc fins que obren, compro un recital de premsa esportiva i ¡som-hi, que comença la festa!
He devorat tots els diaris i quan aixeco l’ull del paper ja som a Zúrich. L’equip andorrà d’esquaix ha vingut amb el mateix vol, el de les 6.30 hores, i ens falten uns 120 quilòmetres fins el nostre destí Buchs. Ells ho fan amb el cotxe de l’organització que l’han vingut a buscar i jo amb el meu modest Peugeot 106 de renting. Una aventura trobar el camí correcte i al migdia ja puc descarregar el maleter, esgotat, tot i que tinc dues pàgines a omplir per endavant.
Dino uns espaguetis –l’únic que entenia de la carta– i planifico la tarda. Buchs és un petit poble suís a tres quilòmetres de Vaduz, la capital de Liechtenstein. Per distància em recorda a Andorra i la Seu amb la diferència que no hi ha fronteres per acords polítics, tot i que el petit país centreeuropeu sí que té aduana per la banda est, on limita amb Àustria.
Vaig a veure l’assaig de la cerimònia inaugural, em veig amb Eva Rodríguez i a la nit, cobreixo el sopar de la delegació amb Toni Martí i a escriure. Em queda una setmana encara però la il·lusió pot amb el cansament. Us mantindré informats al màxim sobre els nostres 52 herois.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
