Com van començar les primeres reunions? Ja pensaven a reivindicar el dret a vot?
No. Quan vam començar a reunir-nos, la veritat és que no pensàvem en el dret a vot. Volíem polítiques d’igualtat, perquè hi havia moltes situacions que ens demostraven que no érem iguals que els senyors.
Quines situacions posaven en evidència aquesta desigualtat?
Per exemple, abans només votaven els caps de casa. Si en una casa no hi havia home, llavors podia votar la mare. Quan es va ampliar el dret a vot a tots els homes amb nacionalitat, es van descartar aquelles dones que ja havien votat. Però això no era el que més ens preocupava. El que realment ens indignava era haver de demanar permís al marit per fer qualsevol cosa: anar a una reunió, recollir firmes... Jo mateixa vaig haver de demanar un permís, i el meu home em va dir: “Si no te’l signo, què faràs?”. I jo li vaig dir: “No ho sé, però calça’t”.
Imagino que aquesta desigualtat també es devia notar en l'àmbit legal.
Sí. Hi havia contradiccions molt evidents. A França, les dones votaven, però necessitaven autorització del marit per obrir un compte. Aquí, en canvi, sí que podies fer-ho sola. Però després hi havia una cosa molt greu: la diferència entre una pubilla i una cabalera. Si una pubilla es casava amb un estranger, podia transmetre la nacionalitat als fills. Però si eres cabalera, no. Els teus fills quedaven com a andorrans de segona. Només si es casaven amb andorrans al cap d’una o dues generacions podien aspirar a la nacionalitat plena.
I com va sorgir, llavors, la demanda pel dret a vot?
Un cop parlàvem d’aquestes desigualtats amb homes com el Marc Vila o el pare del Marc Forner. Ells ens van dir: “Si voleu aconseguir tot això, primer heu de tenir el dret a vot, perquè si no, no tindreu pes polític”. Així ens vam adonar que demanar el vot era necessari per poder defensar els altres drets.
Puc suposar que el procés va comportar una sèrie de dificultats.
No era tant una qüestió de dificultats com de silenci. Et deien que sí, però les coses no avançaven. No volíem fer cap revolució, només insistir amb paciència. Les reunions van començar el 1958 i fins al 1971 no vam votar. Van passar molts anys.
Com era la situació de les dones a Andorra abans del 1971?
No era dolenta. Moltes dones tenien botiguetes o treballaven, i si no, feien feina a casa. La dona no era tan romàntica com ara. Quan es casaven, ho feien amb capítols matrimonials que asseguraven un futur si el marit les deixava. També s’educava més les nenes que els nens, perquè les famílies volien que les filles poguessin fer un bon matrimoni.
Hi havia suport entre dones? I per part dels homes?
Hi havia dones que no ho veien bé, però també moltes que sí. I molts homes ens van donar suport. Hi havia complicitat. De fet, amb la nostra empenta, molts fills de cabaleres van poder tenir accés a una nacionalitat plena i arribar a llocs importants, com l’Òscar Ribas o el pare del Jaume Bartumeu.
Parlem d'aquelles reunions. Podem dir que es feien gairebé d'una manera clandestina.
Sí, hi havia una sensació de clandestinitat, perquè no es podia reunir molta gent si no era època electoral. Ens trobàvem al restaurant de la Quima Calvó, 'Ca la Quima', quan estava tancat. Tancàvem amb una porta de ferro i ens reuníem allà. Però no era res dolent, només érem dones ocupades parlant de coses que calia millorar.
Com viu avui el reconeixement públic per aquella lluita?
Em va fer molt de goig. De les companyes que ens reuníem sovint, soc l’única que queda viva. No ho hem pogut compartir. Però ja està bé que se’n parli. Tot i així, la igualtat per la qual lluitàvem encara no ha arribat del tot. Ara toca continuar treballant-hi, per les dones i per tots els col·lectius que pateixen desigualtat.
No sé fins a quin punt creu que les noves generacions són conscients del que va costar aconseguir el dret a vot.
No, suposo que no. Quan faig xerrades als instituts, els joves se sorprenen molt. Es pensen que tot ha estat sempre així. Però és normal: el que per a ells és natural avui, pensen que sempre ho ha estat.
Quin missatge donaria a les joves andorranes que avui lluiten per una societat més justa?
Que continuïn lluitant, però no només per la igualtat entre homes i dones. Que pensin també en les persones amb discapacitat i en tots els col·lectius que poden sentir-se exclosos. Que es manifestin, sí, però amb respecte. Cridar i ser agressiu no ajuda, perquè fa que qui et vol escoltar es tanqui més. El que cal és parlar i fer-ho amb serenitat.
