Quan els sindicats trenquen una negociació i reclamen una pausa, no és només un gest tàctic: és una denúncia implícita sobre com s’ha gestionat el diàleg. El pacte salarial entre el Govern i la funció pública, que semblava encarrilat, ha fet fallida per una qüestió fonamental: la confiança. I aquesta no s’improvisa, es construeix sobre actes, no sobre paraules.
La manca d’actes escrites en les reunions és simptomàtica. Sense registre fefaent del que es diu i es pacta, la memòria esdevé selectiva i el relat, variable. La documentació de les trobades no és una qüestió de forma, sinó de garanties. I l’absència de l’estudi de retribucions promès agreuja encara més la sensació de manca de rigor.
El desacord no rau només en els números, sinó en el model. Equiparar salaris entre novells i veterans sense reconèixer l’experiència és més que una proposta tècnica: és una declaració de prioritats. Que les converses es reprenguin al setembre és una oportunitat, però també una advertència. No hi pot haver reforma sòlida sense transparència ni respecte als interlocutors.
