La renúncia de Judith Casal al seu escó al Consell General és, abans que res, un gest de coherència i de valentia. Quan la salut obliga a posar fre, cal reconèixer l’honestedat d’una decisió que no amaga cap rerefons polític, sinó la necessitat d’atendre’s a si mateixa després d’anys de servei públic. Casal ha estat clara: ha estat un càrrec que l’ha omplert d’orgull, però ha arribat l’hora de canviar el centre d’interès. El seu comiat deixa una lliçó de dignitat i també un buit en la política andorrana, que sovint oblida el factor humà darrere dels càrrecs i les sigles. La seva trajectòria és un recordatori que la política també és vocació i sacrifici, i que el compromís amb el bé comú sovint té costos personals invisibles. La situació ha evidenciat, alhora, les rigideses d’un reglament parlamentari incapaç de contemplar excepcions en casos de malaltia. L’entrada temporal del síndic Carles Ensenyat assegura la continuïtat del grup socialdemòcrata, però la reflexió queda oberta: la democràcia també hauria de ser sensible a les persones que la sostenen.
