L’Estació Nacional d’Autobusos Joan Nadal ha esdevingut, en poc temps, una infraestructura vertebral per a la mobilitat. Amb gairebé mig milió d’usuaris anuals, no es pot discutir la seva utilitat ni el seu paper com a node de connexió internacional i nacional. Tanmateix, la saturació puntual que ja admeten tant el sector privat com els responsables governamentals no pot ser ignorada amb una confiança excessiva en la prudència. El reconeixement oficial de la necessitat de pensar solucions a mitjà termini arriba tard si es confirma que, des de l’inici, ja es considerava un equipament “justet”. L’èxit d’ús, celebrat amb raó, no pot amagar una planificació inicial mancada de perspectiva a llarg termini. No és només una qüestió de capacitat física, sinó també d’eficiència del servei, d’experiència d’usuari i de sostenibilitat futura. La consolidació d’un equipament passa per anticipar els colls d’ampolla, no per constatar-los quan ja són visibles. El creixement sostingut de la demanda obliga a actuar amb previsió. Allargar decisions pot convertir un èxit operatiu en un problema estructural.
