El cas de l’excap d’Inspecció de la CASS ha tornat a posar sobre la taula una realitat incòmoda: les addiccions al joc i la seva devastadora repercussió en les vides de les persones. Més enllà de la contundència del delicte, el rerefons del cas reflecteix un problema estructural que la societat encara no aborda amb prou determinació. Tal com apunta Eva Tenorio, la prevenció i la divulgació són eines essencials per combatre les addiccions. Però és suficient? La realitat ens demostra que no. El sistema de regulació del joc continua sent massa laxe, la publicitat de les apostes en línia prolifera impunement i les institucions no ofereixen un suport preventiu real i eficaç. El fet que una persona hagi pogut jugar 3.500 vegades sense que ningú ho detectés és la prova flagrant d’un sistema que no funciona. No es tracta només de tractar els casos quan ja és massa tard, sinó d’implantar mecanismes efectius per evitar que s’hi arribi. Calen polítiques valentes, restriccions més severes i una educació veritablement efectiva per prevenir aquestes conductes. El joc patològic no és un problema individual, sinó una malaltia social que exigeix una resposta col·lectiva. Només així evitarem que històries com aquesta es repeteixin.
Menu
Menu
