El Govern ha confirmat que obrirà noves quotes laborals amb un increment que qualifica de “quirúrgic”, limitat a professions prioritàries i amb l’objectiu declarat de no desbordar el mercat immobiliari ni posar en risc l’anomenat “creixement sostenible”. La mesura arriba després de mesos en què empreses de diferents sectors han alertat de la manca de mà d’obra i han reclamat més flexibilitat, un clam que s’ha fet evident quan fins i tot l’FC Andorra s’ha trobat amb traves per inscriure jugadors. La resposta de l’Executiu, però, continua marcada pel control estricte i per la voluntat de tornar al model d’abans de la pandèmia.
Aquesta decisió, tanmateix, planteja interrogants sobre la coherència de la política migratòria. D’una banda, es reconeix la necessitat de captar perfils formats i cobrir feines que el país no pot assumir amb recursos propis; de l’altra, es manté una lògica restrictiva que pot resultar insuficient davant la pressió real que viuen sectors com la restauració, el comerç o l’esport professional. El risc és que aquesta ampliació “mil·limètrica” no arribi a temps ni a l’abast de les necessitats reals del teixit econòmic.
Tot plegat s’emmarca en un debat de fons que no es pot obviar: l’accés a l’habitatge. Permetre l’arribada de nous treballadors sense una estratègia paral·lela per fer front als preus desorbitats i a l’escassetat de pisos pot agreujar encara més la fractura social. La política de quotes no pot ser només una eina de gestió demogràfica, sinó que ha d’anar acompanyada d’una visió global
