Fa dies que ens preguntem i ja ho hem anat exposant en diverses editorials: què hi volem anar a fer a Europa? Gran part de la població considera que si la situació actual funciona no cal canviar-la. Ho saben fins i tot els nens petits, les coses que funcionen no es toquen. Però aquí a Andorra, a una part de la classe política sembla que no se’ls va ensenyar o que aquell dia no van assistir a classe.
I el que sorprèn més és veure que des de fora escolten, però aquí som incapaços d’adonar-nos que a nosaltres no ens interessa l’acord d’associació. I menys després d’assabentar-nos que Europa no accepta ni acceptarà mai els avantatges fiscals del nostre país. Llavors, arribats a aquest punt… tant els costa dir que no? Tan difícil és fer com Mònaco i suspendre les negociacions? Si el que volen és una Andorra pobre endavant, però és difícil comprendre que aquest sigui el país que vulguin. El més sensat seria agafar de referència Suïssa, que després de votar en referèndum van decidir no entrar en negociacions. Fins ara el que hem fet és veure la Unió Europa des de fora, hem vist com uns pocs manen sobre uns quants súbdits que segueixen totes les instruccions que se’ls mana des de Brussel·les només per rebre unes tristes ajudes. Algú de debò vol això?
Mònaco ho va dir ahir ben clar, no volen traspassar línies vermelles. Senyor Espot, nosaltres en tenim alguna? O és que ja està disposat, havent passat les línies blanques, a saltar-se també les vermelles?
Deixem de fer el ridícul ja d’una vegada, no perdem més el temps i li diem al senyor Sefcovic que nosaltres també marxem cap a casa perquè ja estem bé com estem. Que Andorra no acceptarà les amenaces de ningú i menys d’una UE que l’únic que vol és tenir-nos controlats econòmicament i que el que aconseguiria és empobrir un país que sempre ha funcionat. A Mònaco no els va tan malament, no? Si ells han decidit fer-se enrere, és evident que hem de fer el mateix.
