L’organització dels Jocs dels Petits Estats ha estat un èxit esportiu i logístic, i també ha deixat xifres que parlen per si soles: més de 71 empreses andorranes implicades i una inversió que supera els tres milions d’euros destinats a proveïdors locals. La priorització de les empreses nacionals, tal com ha remarcat la ministra Mònica Bonell, és una aposta clara per reinvertir l’esforç públic dins del teixit econòmic del país. Ara bé, darrere d’aquestes dades positives, s’amaga un debat més profund sobre la forma i el marc legal que ha fet possible aquesta gestió.
La creació d’una Fundació amb el mateix nom de l’esdeveniment, que opera al marge de la llei de contractació pública, obre una escletxa de transparència que no es pot obviar. Si bé els seus estatuts preveuen mecanismes de supervisió, el fet que no s’hagi d’aplicar la normativa habitual permet un marge d’actuació que, en la pràctica, pot invisibilitzar processos de contractació i moviments interns.
La qüestió no és només legal, sinó també de confiança ciutadana. Si la transparència és un pilar de la gestió pública, qualsevol excepció ha d’estar molt ben justificada i acompanyada de mecanismes de control equival·lents o superiors. Celebrar l’impacte positiu dels Jocs no pot fer-nos oblidar que el llegat també hauria d’incloure una reflexió seriosa sobre com gestionar grans esdeveniments sense generar zones d’ombra en la rendició de comptes.
