En un món cada cop més digitalitzat, la fragilitat de les nostres vides en línia es fa palesa a través de dues realitats paral·leles i inquietants. D’una banda, l’augment exponencial dels casos de phishing, que a Andorra han crescut un 285% en només un any, posa en evidència la manca de consciència i de mesures bàsiques de seguretat, com la doble verificació, sobretot entre pimes i autònoms. De l’altra, creix també la tendència de molts joves a recórrer a la intel·ligència artificial —com ChatGPT— per buscar suport emocional, convertint-lo en una mena de terapeuta de butxaca. Dos fenòmens aparentment diferents, però que comparteixen un mateix rerefons: la vulnerabilitat d’una societat que ha entrat de ple a la digitalització sense regulacions clares ni eines suficients per protegir-se.
Un algoritme no pot suplir l’empatia ni la mirada crítica d’un psicòleg, i fins i tot pot reforçar idees nocives en ments vulnerables. De la mateixa manera, les petites empreses que reben factures falses a través de correus aparentment legítims no només perden diners, sinó també confiança i reputació. En ambdós casos, ens trobem davant d’un entorn digital que actua sense fre ni control, on la falta de supervisió converteix les eines en trampes potencialment letals.
Per això, la qüestió no és només tecnològica, sinó social i política. No podem delegar la seguretat ni la salut mental a algoritmes ni confiar que el mercat autoreguli aquests riscos. Cal que els governs estableixin marcs normatius clars, que s’imposi la seguretat digital bàsica a empreses i institucions, i que es promogui un ús responsable i ètic de la intel·ligència artificial.
