En una societat que exigeix cada cop més transparència, rigor i responsabilitat, els nomenaments en càrrecs públics haurien de ser el resultat d’un procés exemplar, que garanteixi la meritocràcia i reforci la confiança ciutadana en les institucions. No es tracta només de complir amb el requisit d’un currículum sòlid, sinó també d’assegurar que l’elecció sigui incontestable des d’un punt de vista ètic i de responsabilitat social. Quan aquestes condicions no es compleixen, es genera una esquerda en la percepció pública que és difícil de reparar.
El cas recent del nomenament d’Eric Jover com a president del Consell d’Administració de l’Autoritat Financera Andorrana (AFA) n’és un exemple paradigmàtic. Tot i comptar amb un ampli suport parlamentari, la seva designació ha aixecat polseguera i ha estat objecte de crítiques significatives per part de diversos sectors. Jover, amb un llarg bagatge com a ministre de Finances, porta al seu currículum experiència indiscutible en la gestió econòmica i financera. Tanmateix, la seva trajectòria està marcada per un episodi que genera dubtes sobre la idoneïtat del nomenament: la seva dimissió en reconèixer que no havia pagat impostos.
Aquest fet, com ha assenyalat l’oposició, no és menor. No es tracta d’un error tècnic o d’una simple omissió administrativa, sinó d’un acte que posa en qüestió la credibilitat i la solidesa ètica de qui assumeix un càrrec de tanta responsabilitat. En un país on l’Autoritat Financera té el repte constant de garantir la integritat i la transparència del sistema, aquest tipus de decisions poden projectar un missatge equivocat tant a la ciutadania com als agents externs.
