Tots hem vist campanyes de seguretat viària efectistes i efectives, sobre l’ús del cinturó, la prohibició de parlar pel mòbil mentre condueixes o els perills de posar-se al volant després d’haver ingerit begudes alcohòliques. Però la prevenció de la sinistralitat requereix mesures que transcendeixin les campanyes puntuals, i una consideració més àmplia i global del tipus de mobilitat que volem per als nostres carrers i carreteres.
En menys d’una setmana hi ha hagut dos accidents mortals –el segon dels quals va tenir lloc ahir mateix, entre el Pas de la Casa i la duana de Porta. El primer especialment –l’atropellament d’una turista polonesa– ha suscitat molts comentaris en pàgines web i xarxes socials. Uns comentaris que, com a mínim, inciten a la reflexió.
Més enllà de la responsabilitat del conductor, més enllà de la temeritat dels excursionistes, les pròpies infraestructures són deficients i perilloses en alguns trams. L’avinguda de Tarragona, sense anar més lluny, té un voral discontinu. Si un vianant puja en direcció a Encamp –pel pàrquing de l’Andorra 2000, per entendre’ns–, es troba de cop i volta, sense previ avís, enmig de la calçada.
Fa pocs mesos es va completar la vorera a l’altura del pont de París, de manera que finalment es pot acabar de fer el tomb a peu –fins llavors, les persones que venien passejant des del carrer de Bonaventura Armengol es trobaven en un cul de sac i havien de decidir entre fer marxa enrere o bé travessar el carrer temeràriament. Encara avui, travessar el pas de zebra del pont de París per continuar el passeig que discorre en paral·lel al riu, en direcció a Escaldes-Engordany, és un perill. Els cotxes que vénen de Bonaventura Armengol i donen la volta per agafar l’avinguda de Meritxell o anar a Prat de la Creu, i els cotxes que baixen de la rotonda de la Dama de Gel conflueixen a pocs metres del pas de vianants. En comptes d’un semàfor, la prioritat es regula amb senyals pintats i –ja se sap– alguns conductors acceleren per avançar-se als vehicles que s’acosten per l’altra via, sense fixar-se gaire si hi ha algun vianant que creua caminant.
Els passos de zebra a l’avinguda de Sant Antoni de la Massana són igual de perillosos. Els vorals de les carreteres –molt estrets– són dissuasius per als ciclistes poc experimentats. I així podríem seguir enumerant punts foscos de la xarxa viària…
Quan es dissenyen les infraestructures –i n’hi ha de noves en construcció– s’ha de pensar també en els vianants i els ciclistes. La mobilitat s’ha d’entendre en el seu conjunt, considerant tots els usuaris de la via pública, vagin com vagin, siguin d’on siguin. I en paral·lel, està clar, s’han d’aplicar les sancions que calguin, seguint l’exemple dels països veïns.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
