Els darrers episodis de violència juvenil han encès totes les alarmes socials. La policia ja ha identificat dos grups de joves presumptament implicats en agressions contra menors, i les denúncies, que no paren de créixer, han forçat un augment de la presència d’efectius a les parròquies. El fet genera inquietud perquè no es tracta només de casos puntuals d’incivisme, sinó d’una possible tendència que cal analitzar amb rigor i serenitat. No és admissible que la convivència ciutadana es vegi amenaçada per comportaments violents que trenquen la confiança en els espais públics.
Tanmateix, l’abordatge no pot limitar-se a l’àmbit policial o judicial, tot i que aquests mecanismes siguin imprescindibles per depurar responsabilitats. Cal preguntar-se per què aquests joves actuen d’aquesta manera: hi ha una problemàtica familiar de fons? Es tracta d’una mancança d’educació en valors? O bé d’una qüestió més àmplia relacionada amb la diversitat social i cultural, que pot enriquir el país, però que també exigeix un compromís ferm amb les normes de convivència? El diagnòstic d’aquesta situació ha de ser complet per evitar respostes simplistes que no resolen l’arrel del problema.
La societat, per la seva banda, no pot normalitzar aquestes actituds. La col·laboració ciutadana, demanada per la policia, és un primer pas, però la responsabilitat s’ha de compartir entre famílies, escoles i institucions. L’educació en el respecte i la prevenció són eines essencials per revertir aquesta deriva.
