La recent allau de matrícules als cursos de català a Andorra, motivada per les exigències de la llei d’immigració, posa en relleu un debat profund sobre la manera com s’aborda la promoció i preservació de la llengua oficial. Les dades proporcionades per la Plataforma per la Llengua evidencien que l’interès per aprendre català no neix, en molts casos, d’una motivació pròpia sinó d’una obligació legal per complir requisits burocràtics. Això obre una reflexió sobre si aquestes polítiques aconsegueixen realment els seus objectius lingüístics o si, al contrari, perpetuen un sistema que instrumentalitza l’idioma sense garantir-ne un relleu generacional o un ús efectiu i digne.
L’exigència d’un nivell de català, inclosa com a requisit per accedir a certes ocupacions o regularitzar situacions administratives, pot semblar a primera vista una mesura encertada per fomentar l’aprenentatge i l’ús de la llengua. Però, en realitat, aquesta obligació pot desencadenar una sèrie de conseqüències indesitjades.
Cal preguntar-se si obligar un treballador a obtenir un certificat que en molts casos només acredita coneixements bàsics -com un A1 o un A2- contribueix realment a l’objectiu de dignificar el català. Aquest enfocament no només pot ser percebut com una barrera burocràtica pels nouvinguts, sinó que també dilueix la importància de l’idioma, convertint-lo en un simple requisit tècnic. Per tant, caldria un enfocament més holístic.
En lloc d’exigir certificats, per què no oferir incentius que motivin l’aprenentatge voluntari del català? Per què no crear entorns on l’ús de la llengua sigui natural, necessari i enriquidor? El català no es dignifica per decret, sinó per convicció, i aquesta només s’aconsegueix quan les persones perceben l’idioma com una part inherent i valuosa de la seva experiència vital.
