Quaranta anys després, la primera ascensió catalana a l’Everest continua sent molt més que una gesta esportiva. Aquell 28 d’agost del 1985, quan un grup d’alpinistes va obrir camí per una ruta inèdita i hostil, el país va descobrir que també era capaç d’arribar al sostre del món. En plena època monsònica, sense oxigen generalitzat ni cordes fixes, la victòria no va ser només sobre la muntanya, sinó també sobre els límits que la societat mateixa es posava.
El record que evoca Conrad Blanch, amb la frase d’Òscar Cadiach proclamant que “Catalunya havia sortit al sostre del món”, sintetitza l’esperit d’aquella fita. No era només un triomf tècnic o esportiu; era l’expressió d’una generació que creia en el poder de la col·lectivitat, en la força d’una il·lusió compartida capaç de superar qualsevol adversitat.
Avui, en el retrobament d’aquells protagonistes, la fita ressona amb la mateixa força: la conquesta de l’Everest va ser una metàfora del país que somiava en gran.
