L’avançament de la quota d’hivern respon a una necessitat real d’organització per part de les empreses, especialment en un país com Andorra, on la temporada turística d’hivern marca el pols econòmic del calendari. El Govern ha sabut anticipar-se, oferint un marc més ampli per planificar contractacions i garantir que els sectors essencials —com l’hoteleria, les pistes d’esquí o els serveis associats— puguin cobrir les seves necessitats amb temps.
Tanmateix, aquesta agilitat en l’atorgament de permisos no pot desvincular-se d’una altra realitat: la d’un país on el cost de la vida, especialment l’habitatge, continua augmentant sense control. Cada contingent de treballadors que s’incorpora hauria d’anar acompanyat d’una estratègia que garanteixi condicions de vida dignes, tant per als temporers com per als residents que ja arrosseguen la pressió d’uns preus desorbitats. Les quotes de treball són, al cap i a la fi, una eina econòmica i social que ha de trobar equilibri entre l’eficiència empresarial i la cohesió comunitària. La planificació no pot ser només per als mesos de neu, sinó per al conjunt de la vida al país.
