El procés de negociació de les graelles salarials del sector públic està esdevenint un laberint administratiu que, lluny de resoldre’s, s’enreda amb cada trobada. La reunió celebrada ahir entre el Govern i els sindicats, tot i ser presidida pel mateix cap de Govern, Xavier Espot, ha acabat amb un nou ajornament ‘sine die’. Una vegada més, el consens ha estat substituït per la confusió, i les promeses de concreció s’han dissolt en desacords tècnics sobre el model retributiu. L’acord que s’havia de signar ha quedat aparcat, deixant els treballadors amb les mans buides.
Aquest estira-i-arronsa comença a tenir un cost real per als funcionaris, que esperen des de fa mesos la materialització d’una revalorització salarial àmpliament reivindicada. El malestar entre els representants dels treballadors és evident: denuncien una manca de transparència per part del Govern i exigeixen garanties fermes abans de seguir negociant. És una exigència legítima, fruit no només del retard acumulat, sinó també del malestar generat per una gestió que ha mancat de claredat i de compromís efectiu.
Amb tot, els sindicats continuen demostrant una fermesa destacable. Malgrat els entrebancs i el joc de dilacions, mantenen viva la reivindicació del que consideren un dret guanyat. La pilota torna a ser a la teulada del Govern, que ha de demostrar amb fets —no només amb bones intencions— que la voluntat de diàleg no és una estratègia per guanyar temps, sinó una eina per garantir justícia salarial.
