Quan una associació com la dels Bombers alça la veu per denunciar que treballen en una situació de precarietat que posa en risc la seva capacitat de resposta i, per extensió, la seguretat de la població, és imprescindible escoltar i actuar. El missatge de Joan Torra, president de l’ABA, és clar i contundent: la plantilla fa dècades que no creix malgrat que el país sí ho fa, en superfície, en població i en complexitat dels serveis. Si vuit efectius han marxat i només tres noves places han estat convocades, la descompensació és evident. La demanda d’una vintena de nous bombers no és un caprici sindical, sinó una necessitat fonamentada.
No es tracta només d’una qüestió de números. Les conseqüències d’aquesta manca de recursos ja s’estan fent visibles: casernes amb mínims operatius, formació insuficient per no desatendre serveis, vehicles amb dècades d’antiguitat i una pràctica nul·la en matèria de prevenció ciutadana. Com es pot mantenir la confiança en un servei essencial si aquest es veu obligat a prioritzar quin foc apagar per falta de mans i material? No és una exageració ni un escenari hipotètic; és la realitat actual del cos, segons el testimoni dels seus propis membres.
Aquest diagnòstic hauria d’encendre totes les alarmes. Un servei d’emergències no pot operar amb el mínim indispensable, perquè un retard o una absència pot tenir conseqüències irreversibles. Garantir unes condicions laborals òptimes i un benestar real dels bombers no és només un deure institucional, sinó una responsabilitat col·lectiva. Tot és una cadena: si falla un enllaç, falla la resposta, i amb ella la seguretat de tota la societat andorrana. Cal actuar ara, amb visió de futur i compromís real.
