La política d’habitatge no pot fonamentar-se en una mirada parcial del mercat. Les dades exposades evidencien una mancança estructural: la inexistència d’un registre de la propietat que permeti conèixer amb precisió qui compra, quants immobles acumula i amb quin impacte sobre l’accés a l’habitatge. Limitar-se a l’ITP és, en el millor dels casos, una aproximació quantitativa; en el pitjor, una eina insuficient per orientar polítiques públiques eficaces. Els més d’11.000 residents que han adquirit immobles en una dècada mostren una activitat sostinguda, concentrada sobretot en perfils amb llarga residència. Tanmateix, sense traçabilitat individual ni dades sociodemogràfiques completes, el diagnòstic queda incomplet. Aquesta opacitat dificulta identificar dinàmiques especulatives o patrons de concentració de propietat. En un context de tensió sobre el mercat residencial, sense informació fiable i completa qualsevol estratègia per garantir l’accés a l’habitatge neix condicionada. Cal, doncs, avançar cap a instruments que aportin transparència real i permetin decisions basades en evidències.
