Avui és un dia reivindicatiu. Avui els treballadors de tot el món reclamen millors condicions. La crisi econòmica ha passat una dura factura a la classe obrera que ha vist com s’han retallat salaris i drets i, el que costa més de digerir, com ara que s’anuncien brots verds no hi ha forma de recuperar allò que es va sacrificar en nom de la supervivència.
A Andorra l’absència d’actes reivindicatius al carrer denoten la feblesa d’uns sindicats que només poden representar als empleats públics perquè des del sector privat no es donen les garanties suficients, tot i que de motius n’hi ha per omplir una llarga llista. La darrera vaga general dels funcionaris ha servit per atacar aquest col·lectiu amb l’etiqueta de privilegiats, i molts treballadors han caigut en el parany demanant que se suprimeixin presumptes privilegis en compte de reclamar-los per a anivellar les condicions de tots els treballadors, públics i privats.
La divisió és la millor de les condicions per ofegar les veus reivindicatives. Avui, 1 de Maig, a Andorra és un festiu més –com un diumenge–, i per tant una jornada laboral per a milers de ciutadans.
Els sindicats estan obligats a fer també autocrítica per no carregar totes les culpes en les dificultats que pateixen per poder funcionar amb tota normalitat. Fa falta un esforç comunicatiu, cal aixecar la veu per fer sentir demandes específiques dels treballadors que no són funcionaris, i cal sortir al carrer en un dia com avui que està precedit per un ambient molt tens a causa de la reforma de la funció pública. Hi ha altres temes com les pensions, la sanitat o els salaris que preocupen a tota la població.
Sense una presència activa el sindicalisme serà quelcom simbòlic en l’àmbit privat, més o menys com els delegats sindicals.