Han passat 50 anys d’aquella matinada del 8 de setembre de 1972 en què un incendi va engolir el Santuari de Meritxell, una tragèdia que encara es recorda coincidint amb la commemoració de l’aniversari de la construcció del nou santuari, la qual va finalitzar el 1976. Un dels records més especials ve de mossèn Ramon, qui recorda les paraules que el síndic general Francesc Escudé li va dedicar: «Recordo que em deia, per consolar-me: ‘Mossèn, tranquil, la Mare de Déu vol una altra església, vol un nou santuari’, i jo, personalment, sempre he dit que Meritxell és llum; doncs, del fum en farem llum».
No va passar gaire temps fins que es van començar a plantejar projectes per construir un nou santuari. Segons explica l’arquitecte Enric Dilmé, l’any 1971 ja existia un projecte d’ampliació que va ser adjudicat a uns arquitectes de Perpinyà, però «el 1972, gairebé un any després, hi ha l’incendi i tot això s’oblida i, amb el canvi de sindicatura, de l’Escudé a Reig, decideixen començar de zero i buscar Antoni Bofill». Per la seva banda, l’arquitecte Antoni Pol i Solé destaca que l’incendi va suposar un punt d’inflexió: «Amb l’incendi es va generar una sensació d’urgència, és a dir, el país es quedava sense el Santuari. Cal recordar que en aquell temps també el Santuari, com avui, continuava sent l’expressió d’un sentiment nacional i religiós».
«Si una obra no xoca vol dir que no és del seu temps. Vol dir que és d’un temps passat o que és d’un temps futur. Ha de provocar, ha de generar controvèrsia i dificultats d’acceptació» – Antoni Pol i Solé
Bofill, doncs, va ser l’encarregat de dur a terme la construcció, ja que, com assenyala Dilmé, «en aquell moment, l’arquitecte espanyol que tenia més renom fora d’Espanya era ell. Per això el van anar a buscar». Així doncs, l’escollit va apostar per un estil arquitectònic completament contemporani que, per a alguns, trencava amb l’estil romànic de l’edifici original. Segons explica mossèn Ramon, «hi havia controvèrsia. Alguns van utilitzar el Santuari per oposar-se a la política de Reig i altres no entenien el canvi perquè estaven acostumats a les esglésies fosques i petites».
En aquest aspecte, Pol i Solé defensa que «si una obra no xoca vol dir que no és del seu temps. Vol dir que és d’un temps passat o que és d’un temps futur. Ha de provocar, ha de generar controvèrsia i dificultats d’acceptació». Tot plegat, remarcant que «a Andorra no estaven acostumats a la monumentalitat que va aportar amb el nou Santuari, tot i que després això es va superar molt ràpidament. La gent s’hi va acostumar perquè el projecte tenia unes altres característiques».
«Hi ha coses que ja neixen amb la voluntat de ser una referència, en aquest cas simbòlica, espiritual i arquitectònica, i, per tant, és una peça clau de la nostra història» – Enric Dilmé
Altrament, i pel que fa a l’estil contemporani, tant Pol i Solé com Dilme defensen que «es buscava modernitat, però connectada al país», alhora que «la natura forma part de la dimensió sagrada del projecte, ja que va tenir més protagonisme que la religió en si». En aquest sentit, ambdós professionals expliquen com l’arquitecte, tot i anar a contracorrent, va treballar per integrar el nou Santuari amb l’entorn i la cultura locals, fent ús de materials propis del Principat, com la pedra.
«El nou Santuari no només manté l’esperit de l’antic, sinó que l’ha fet créixer», assegura mossèn Ramon, mentre que Dilmé afegeix que «hi ha coses que ja neixen amb la voluntat de ser una referència, en aquest cas simbòlica, espiritual i arquitectònica, i, per tant, és una peça clau de la nostra història». «És un temple obert a l’entorn, obert al món, obert a les cultures religioses que hi ha. És una casa oberta. Es tracta d’una obra excepcional i única en el recorregut de Bofill i una reinterpretació moderna d’aquest classicisme que perdura, utilitzant elements propis del lloc i traslladant-los a l’actualitat», reconeix, a tall de tancament, Pol i Solé.
