Jean Luc Herbert és un fotògraf de principis. Un dels importants el comparteix amb Peter Lindbergh a l’hora de fer fotos: no pot existir bellesa sense veritat; després estaria el de la congruència, vinculat amb la seva etapa com a educador social, i que implica l’ajuda a través de l’acceptació. Després d’una llarga trajectòria recolzant famílies, en protecció de menors, i rehabilitació de presos perquè reconnectessin amb ells mateixos com a punt de partida per resoldre els seus problemes, des de fa 11 anys viu a Andorra, on manté una petita consulta, tasca que compatibilitza des de fa set anys amb les classes de fotografia a l’espai de creació La Capsa d’Ordino i l’elaboració de reportatges fotogràfics tant per a empreses com particulars.
–Quin tipus de classes fa?
–Ensenyo fotografia tant a alumnes d’entre 8 i 16 anys com a grups d’adults.
–Com s’apropen els joves a la fotografia?
–S’ho prenen molt seriosament. En una època en què tothom creu que sap fer fotos mitjançant la intel·ligència artificial dels seus mòbils, ells són molt creatius, volen marcar la diferència i demostrar que ells sí saben fer bones fotos a partir de la tècnica.
–Paral·lelament també té una consultoria on ajudar famílies amb problemes.
–Sí, les ajudo a resoldre diverses problemàtiques que no han pogut solucionar en el circuit estàndard; però no ho faig sol, treballo en coordinació amb les institucions del país, tant a nivell de salut mental com dels comuns. És una xarxa que funciona molt bé.
–I encara li queda temps per fer reportatges fotogràfics.
–Sí, tant per a empreses com a particulars. Sempre intento captar l’ànima de la persona, no sé fer-ho d’una altra manera. En aquest àmbit per mi el treball que va fer Peter Lindbergh és tota una referència. Ell deia que no hi ha cap bellesa sense veritat, i és el que jo busco.
–Vostè va començar a fer fotos professionalment als 33 anys. Com ha influït la seva experiència com a educador social en la seva mirada com a fotògraf?
–Òbviament que ha influït, però la meva mirada sempre ha sortit de la idea d’ajudar a la gent. Al primer any de la meva formació, un professor ens va parlar del psiquiatra i psicoanalista Carl Rogers que parlava de la congruència, i em vaig sentir identificat automàticament. És una actitud que implica l’acceptació de l’altre tal com és.
–I com s’aconsegueix a través de la fotografia?
–Quan vaig treballar a la presó, vaig utilitzar la fotografia com a teràpia per ajudar als interns amb condemnes llargues a recuperar la seva veritat, com si fos un mirall, sense judicis socials.
–Hi ha fotògrafs que no se senten còmodes a l’altra banda. És el seu cas?
–No em costa deixar-me fotografiar, però quan em poso a l’altra banda de la càmera, sento que no existeixo, em torno invisible.
