«És estrany. Aquí hem sigut catòlics tota la vida i no ens ha fet falta la fe, ni els sentiments, ni conèixer l’Evangeli, ni l’Escriptura, ni la pregària ni res de totes aquestes falòrnies. Mira’m a mi! Soc un catòlic ateu perfecte, en una terra on tan sols ens calen unes quantes sotanes, uns tedèums, uns bons oficis, encens i una mitra. De res no serveix tot el que ens expliques». Més o menys, perquè cito de memòria, parla així un dels protagonistes de la novel·la històrica Els estranys de Raül Garrigasait (1979) que el bisbe de Vic, Romà Casanova, ens va llegir en la segona sessió del sínode de la diòcesi, el 15 d’octubre. El paràgraf va adreçat al personatge principal, un prussià que arriba per lluitar per al bàndol carlí en el 1837, per allistar-se a favor de l’Ordre, travessant els Pirineus.
El prussià, és clar, prové d’un ambient protestant, del nord de l’Alemanya actual, marcat per la reforma luterana, la qual tenia per ensenya la sola fe, la sola Escriptura i l’Església invisible; principis que el Concili de Trento, al segle XVI, s’afanyava a tombar. En efecte, la fe s’ha de comprovar amb les obres, amb el treball, amb la vida quotidiana i, per tant, és ben visible. L’Escriptura, ai las l’Escriptura, tan sols és accessible per als savis i els estudiosos. Pobre d’aquell que l’abordi sense els preparatius adequats! En resum, ningú no pot llegir la Paraula de Déu si no vol ser titllat de protestant i, per tant, acusat d’heretge, amb les conseqüències que, en el temps, se’n desprenien. Girolamo Savonarola, a la imatge, va ser cremat a la foguera a Florència. Tan sols el Concili Vaticà II (1965) va intentar arreglar una mica la situació, però ja feia tard, molt tard.
Els nostres catòlics solen ser desconeixedors de la paraula bíblica i sovint els Testimonis de Jehovà, els Mormons o els Evangelistes protestants els passen la mà per la cara. Ara bé, l’Escriptura s’ha de llegir en el si de l’Església, sempre, en l’entesa de la seva tradició, que dona el context necessari. Si no, serà molt possible naufragar. No en va, es poden trobar expressions a la bíblia que poden fer tremolar l’ànima de qualsevol, com ara quan diu, en un lloc i en un altre, no pas poques vegades: «Déu no existeix» (Sl 14,1; 53,2; 10,6.11.13; 73,11; 94,7; Jr 5,12; Ez 8,12; 9,9; Is 29,15; So 1,12; Jb 22,13). L’apòstol Pau mateix escriu en la seva primera carta als corintis «Mengem i bevem, que demà morirem» (1Co 15,32; Is 22,13; 56,12; Coh 2,24; Sv 2,7-9) o quan beneeix i defensa l’extermini d’un poble enemic, com si es tractés de quelcom que Déu desitgés. Llegia el lector a missa, el diumenge XXIX: «Josuè derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa. Paraula de Déu!» (Ex 17,13) I tothom tan satisfet i tranquil! Em sembla que l’únic que vaig tremolar vaig ser jo! A veure si, des de la meva objecció de consciència al servei militar, ara resulta que tindrem una justificació per a la guerra santa i una crida general per allistar-nos per Ucraïna!
Resem en el credo, cada diumenge, «crec en la santa mare Església», traduint el llatí «credo Ecclesiam»; que no vol dir pas que els catòlics hi creguem com creiem en Déu o en Jesucrist, sinó que la nostra fe prové, es viu i es transmet en la comunitat dels deixebles de Crist, dels creients en el Déu i Pare de Jesús de Natzaret. No se sacralitza la institució, sinó que convé mantenir-se en la comunió i la sintonia pròpia amb l’Esperit Sant, l’Esperit diví, el qual ve a unir-se amb el nostre esperit (Rm 8,16), rebut des de la creació personal de cadascú (Gn 2,6), cridats com som a la comunió plena amb Déu (CEC 1), des de l’origen fins a l’eternitat (Ef 1,3; 2Co 1,3; 1Pe 1,3). I, a veure: qui aclareix finalment quin és aquest Déu que, al cap i a la fi, evoluciona amb la humanitat, amb la seva experiència, amb la seva conversió i amb els reptes que va trobant al llarg de la vida?
Tan sols la fe salva, una fe traduïda en obres i de veritat (Rm 5; Jm 2,17). Una salvació del mal, de l’egoisme i de la mort que amenacen l’existència humana, el seu present i el seu futur. Aquest, em sembla, és el missatge de l’Evangeli, al qual el creient s’adhereix precisament per la fe: no un sentiment, no un estat d’ànim, no un aire suau que acaricia el rostre, sinó una ferma convicció, una decidida decisió, que diria Teresa d’Àvila (1582), per la proposta de Jesús.
Com anar a missa i no perdre la fe, era el títol d’un altre llibret de propaganda fidel, perquè cal tenir fe per participar en aquest acte central del diumenge. Davant la parròquia, l’Assumpció va proclamar l’epístola de Pau a Timoteu (2Tm 4,2), ben convençuda, en un passatge que donava instruccions de com comportar-se al capdavant de la comunitat: «reprèn els animals!» No deia això, no! Però vaig somriure i em vaig recordar d’una altra bona senyora de Sant Hipòlit de Voltregà, que m’explicava que «per animar els malalts, una bona estona de companyia i, per més animals, els capellans!» Encara em fa riure la Rosalia des del cel. Gràcies!
