Gerard Morte i Iván Manzanero són un duo de clown i circ que han portat els seus espectacles d’humor per Espanya, Itàlia i el Líban des de l’any 2010. Morte explica, entre altres, en què consisteixen els seus shows, quina és la situació del sector dels espectacles i quina és la seva formació. A més, els artistes actuaran aquest vespre a Canillo, concretament a la plaça del Prat del Riu, amb dos passis a les 20.00 hores i a les 22.00 hores. L’entrada és oberta a tothom, gratuïta i no és necessari reservar prèviament.
–Com va començar en el món del circ?
–Vaig conèixer l’Iván quan cursàvem l’ESO. Sempre havíem estat una mica els pallassos de classe. Ens agradava fer malabars i acrobàcies, i no ens agradava massa estudiar. Tanmateix, quan vam descobrir el món del clown vam tenir clar que ens volíem dedicar a aquest ofici, ja que és una forma que et permet mostrar una mica més, pots fer broma… Ens va cridar molt l’atenció. Sempre ens hem acompanyat els dos, i tot el que t’expliqui de la meva trajectòria també aplica per la seva.
–Em podria parlar sobre les seves primeres funcions?
–Doncs vam començar fa uns set o vuit anys amb un espectacle molt petitet, amb el qual actuàvem a bodes o comunions. A poc a poc, vam crear una exhibició que va funcionar més, que es diu Fly Brothers, i amb ell vam començar a fer bolos a les festes majors dels pobles. Ja ens movíem una mica més. Més tard vam produir Absurditties, que se centrava a mostrar la part més clown, i aquest encara el continuem realitzant. Recentment, fa aproximadament quatre anys, vam crear Fili Busters, que és l’espectacle que ha girat més. També ha crescut i integra més la part del circ.
–Amb quina companyia treballen?
–El primer espectacle que vam fer es deia Ale-Hop, i en aquest treballàvem amb Circumbilics. Tanmateix, després vam anar a Valls i vam conèixer Passabarret. Ara som Mortelo&Manzani, però encara col·laborem amb Passabarret.
–Com s’han format?
–Hem estat bastant autodidactes, però durant una temporada vam dur a terme alguns cursos d’acrobàcies a La Circoteca, que és una escola de circ.
–Què mostren les seves actuacions?
–Tafanegem una mica amb tot, però pel que fa al circ, per exemple, no som professionals en cap tècnica en concret, sinó que ho provem tot i ho barregem amb l’humor. Ens agrada que els assistents se sorprenguin en alguna acrobàcia, però que passin una bona estona.
–En què consisteix ‘Fili Busters’?
–L’element principal diferenciador és que portem una estructura molt gran de cable d’equilibri de més de dos metres d’alçada, en el qual ens balancegem, fem sortides o ens posem cadascú en una punta. La tècnica que utilitzem no l’havíem fet mai, però la coneixíem bastant i ens vam centrar en aprendre-la per presentar un show amb aquestes habilitats.
D’altra banda, també portem uns cèrcols que encenem amb foc perquè nosaltres puguem saltar pel mig d’aquests.
–Al seu espectacle també afegeixen el concepte ‘Daredevil Academy’. Què significa?
–Als Estats Units, els daredevil eren aquells temeraris que sortien amb jaqueta de pell saltant amb la motocicleta i envoltats de camions. El nostre espectacle imita una acadèmia de hombres peligrosos.
–Si hi ha una part en la que incorporen el foc, quins mètodes de prevenció usen?
–En principi, només portem un extintor, perquè no hauria de passar mai res. Els cèrcols estan lligats a una estructura i el material està mullat amb un líquid que complica molt que s’iniciï foc en algun altre lloc. Per exemple, quan passes la mà, pràcticament no et cremes. Però també hem entrenat moltíssim, primer sense el foc i després l’hem afegit.
–Quant tarden a preparar-se una funció?
–Un any és l’ideal, però amb Fili Busters va ser una menys, ja que teníem una data límit per estrenar-lo a Sevilla.
–On entrenen?
–Normalment, entrenem a La Circoteca, que és on tenim el material i constitueix la central d’on han sortit tots els espectacles que hem dut a terme.
–Hi ha alguna dificultat tècnica que els afecti a l’hora de treballar?
–Amb Fili Busters, per exemple, portem l’estructura amb el cable d’equilibri, i si el terra no és bastant pla sí que trobem que a l’hora de balancejar-nos se’ns tira cap als costats. Que no vol dir que no es pugui fer igualment, perquè ens hem trobat casos on la superfície no era completament plana, però sí que és més perillós i ho intentem evitar per seguretat.
–Requereixen la col·laboració del públic?
–En aquest espectacle no requerim de ningú del públic, però és un joc de contacte visual. A diferència del teatre, on no s’interactua amb la gent, aquí mostrem tota l’estona què ens passa.
–Des de l’any 2015 col·laborem activament amb Pallassos sense Fronteres. Com ho fan?
–Normalment, es van fent cabarets per recaptar diners i amb el que es guanya es dona a Pallassos sense Fronteres per finançar els viatges que es van fent. Nosaltres vam anar al Líban per donar suport a aquesta causa.
–És possible viure del circ i l’espectacle?
–Sembla impossible a vegades, però sí. És cert que si algun any és més fluix t’has de treure les castanyes del foc, perquè al final som autònoms i ens hem de pagar tot el material, però depèn una mica de si un any fas un molt bon espectacle i el pots moure.
–Com els va afectar la pandèmia?
–Quan vam crear Fili Busters encara no hi existia la pandèmia, però ens va agafar al mig de la promoció. Vam haver d’anul·lar moltes funcions, molts dels quals vam aconseguir recuperar durant l’any següent. No obstant això, el més estrany va ser la tornada amb el primer bolo, en el qual estaven totes les cadires separades amb dos metres de distància. A més, tothom portava la mascareta i no sabíem si el públic reia o si li estava agradant. Amb el temps, però, vam aprendre a distingir-ho per si aplaudia o amb les ganyotes que feia amb els ulls quan reia.
–Quin és el públic que tenen o que volen atreure?
–L’ideal és un públic familiar i que vingui tothom, ja que intentem que petits i grans s’ho passin bé. A vegades sí que hem actuat en algun lloc i etiqueten el show com infantil, ja sigui per la franja horària en el que el realitzem o per la cartellera. Llavors, els pares venen pensant que serà un espectacle només pels nens i acaben gaudint. En aquest sentit, sí que hi ha una mica d’estigma sobre que els espectacles són només pels nens.
