Jordi Raposeiras porta des dels set anys a sobre d’una moto, i ara, amb 21, continua obrint-se pas en un sempre complicat món del motor. L’andorrà ha començat la temporada fa algunes setmanes i es troba disputant el Campionat de Superbikes, així com la Copa Kawasaki de l’escuderia.
–Recorda en quin moment va començar a agradar-li aquest món?
–Va començar arran d’un curs que vam fer el meu germà i jo, impartit pel Cyril Despres aquí, a Andorra. El meu germà va sortir guanyador i a partir d’aquí ens vam endinsar en aquest món.
–Però vostè no va començar amb la moto directament, no?
–No. Vaig fer enduro fins als 12 anys, i vam decidir provar amb la moto de carretera. Vam anar a fer unes proves i vaig ser becat pel RACC per córrer en la categoria de 50cc, disputant el Campionat de Catalunya (Campionat del Mediterrani). La progressió va ser bona, vam passar als 80cc i a disputar el Campionat d’Espanya.
–Què li va enganxar de la moto?
–Quan feia enduro, en comptes de fer els salts pertinents, els passava ràpidament, i aquí vam pensar que potser havien de provar amb la velocitat (riu). En el moment que vaig pujar a la moto de velocitat vaig saber que era el meu.
–Què sent quan està a sobre de la moto?
–És complicat de descriure. A sobre d’una moto estic tranquil i gaudeixo d’una felicitat absoluta, però al mateix temps sento adrenalina quan faig les corbes, igual que en els avançaments. Quan estic corrent m’oblido de tots els problemes.
–Com aconsegueix estar tranquils a aquestes velocitats?
–Surt sol. Quan estàs a la pista has d’estar concentrat al 100% perquè qualsevol mínima distracció suposa una caiguda assegurada. És clar que a les curses surten un munt d’emocions, però has de saber controlar-les i pensar que estàs tu i la moto, i que després d’una corba en ve una altra, i fins que acabis de competir.
–Pilot i moto han de ser un?
–Completament. Si no hi ha aquesta connexió entre el pilot i la moto sempre serà més complicat mantenir el control a pista.
–Com porta la seva família aquest risc intrínsec que existeix en aquest món?
–Com poden (riu). Des de petit sempre els hi he dit que estiguin tranquils, i encara que soni dur si algun dia em moro a sobre d’una moto, moriré amb un somriure. La meva àvia cada cap de setmana em diu: «Vés amb compte, que si et fas mal, quan tornis jo te’n faré més». I val la pena fer-li cas (riu).
–Quina és la seva màxima aspiració?
–Ser el més ràpid. Sona a clixé, però el meu somni seria pujar a sobre d’una moto i saber que no hi ha ningú més ràpid que jo. És complicat perquè sempre hi ha algú més ràpid que tu, però aquesta és la gràcia i vull demostrar que jo també puc fer-ho.
