Fa un any la meva columna tractava de les petites esperances, aquelles legítimes expectatives que se’ns creen quan comença un nou any. Fent repàs de tot allò que ha succeït pel món, m’adono que els meus bons desitjos no van ser suficientment ambiciosos.
La pandèmia ha seguit fent patir molt: tot i les esperances dipositades en la vacunació a partir del maig, la pràctica ens ha demostrat que sí, però que tampoc era la solució. Les múltiples catàstrofes mediambientals que han sacsejat molts indrets del món —inundacions, incendis, volcans…— han trobat diagnòstic: a l’agost, l’informe del GIEC (grup intergovernamental sobre el canvi climàtic) va ser contundent quan afirmava «Responsabilitat inequívoca del ser humà, fenòmens irreversibles que s’aniran accelerant, i intensificació de l’escalfament del planeta». La desaparició d’immigrants al mar ha continuat el seu agònic degoteig i els desplaçaments de persones per causes econòmiques i polítiques ha seguit com sempre.
L’impacte social i econòmic de la pandèmia ha continuat amb molta duresa: pèrdua de llocs de treball, canvis en el sosteniment de la llar, increment de les ajudes socials per part dels estaments públics i suport de les ONG per esmorteir el sotrac. Les dones, com sempre, pagant les conseqüències de tot plegat: més precarietat en el treball, assumpció de la cura dels més petits i dels més grans, increment de violència masclista en els confinaments, pas enrere i perill per a la seva vida a l’Afganistan…
Sens dubte també hi ha hagut coses bones aquest passat 2021. Sense ser exhaustiva: l’abolició de la pena de mort en tres països —recordem, però, que encara existeix en altres 54—; per primera vegada una malalta de SIDA s’ha curat sense tractament; a Islàndia s’ha inaugurat la primera indústria per captar i emmagatzemar CO2 —només falta trobar com eliminar-lo—; hi ha hagut un impuls dels drets de les persones transsexuals; Xile i Suïssa han legalitzat el matrimoni entre persones del mateix sexe, mentre que Angola, Botswana i Bhutan han despenalitzat l’homosexualitat; unes quantes dones més han arribat, en diferents Estats, a alts càrrecs polítics fins llavors ostentats per homes; els habitants de San Marino i Gibraltar han legalitzat l’avortament i, a Andorra, s’ha fet palesa la voluntat política de seguir aquest camí.
A vigília de Reis, quines són les meves expectatives per aquest nou 2022? Són tantes i tan prosaiques que em sento com una Miss desitjant la pau al món, la fi de la fam, la salut per a tothom, la igualtat real… Només vull tenir grans esperances, res de petiteses, a veure si mantenint l’arc i la fletxa apuntant ben alt aconseguim millors resultats que el darrer any. Per a tothom: sentit comú, bondat, intel·ligència, responsabilitat, altruisme, generositat, empatia, humilitat, obertura d’esperit, estabilitat econòmica, moltes ganes de viure i de lluitar, aprendre i saber gaudir del moment present. Tal com fa dir Dickens als seus personatges, «estem en un món d’acció, així que res de planys i lamentacions», perquè l’ésser humà «no sap mai de què és capaç fins que ho intenta».
Menu
Menu
