«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Irina Robles, actriu i directora de teatre que es troba al capdavant d’institucions com la Jove Companyia Nacional o l’Animal Escola de Teatre. Enguany s’ha encarregat de la direcció de la nova edició del pessebre vivent d’Escaldes-Engordany, amb un espectacle «més immersiu que mai».
–En quin moment arriba el teatre a la seva vida?
–De molt petitona, era una nena molt introvertida, molt tímida, i els meus pares van pensar que el teatre podia ser una bona activitat extraescolar per donar-me eines, per desenvolupar-me en l’àmbit social o, per exemple, per poder gestionar millor la seva separació. I el cert és que, el que havia de ser només una eina per ajudar-me en l’àmbit expressiu, va acabar sent la meva passió i, al final, també la meva vocació i professió. Per a mi va ser un descobriment el fet de pensar que podia arribar a ser molts personatges, que podia entendre o posar-me a viure moltes vides. Va ser tot un aprenentatge, no només a escala artística, sinó també vital i expressiva.
–Imagino que tot pren una nova dimensió en el moment que entra en el món professional.
–El primer contacte que vaig tenir en un àmbit més professional va ser quan estava a l’Institut del Teatre, amb les mostres de final de curs, que ja eren amb un equip professional, en teatres professionals… Aquest va ser potser el primer tastet. Al final, tu com a espectador només veus el resultat que es presenta a l’escenari, però hi ha moltíssima feina darrere d’un gran equip i molts mesos de producció i d’assajos. Hi ha molta gent implicada i el fet de poder compartir tot aquest esforç amb els espectadors és el que dona sentit al nostre ofici. La feina de l’actor és el procés, però després també entra aquest fet ritual: uns actors que fan teatre i un públic que el mira i que fa que cobri sentit l’acte teatral.
–Amb aquest fet de compartir neix el seu propi centre de formació: Animal Escola de Teatre.
–Jo em vaig formar com a actriu, però és cert que de mica en mica se’m va despertar també la curiositat de poder estar al darrere i que podia treballar tot allò que havia après al llarg dels anys per trobar una metodologia i una manera d’ensenyar que despertés el cuquet del teatre també en altres persones, no només amb infants sinó també amb adults. Per aquest motiu vaig decidir obrir la meva escola de teatre, amb l’objectiu de poder compartir la meva passió. Per a mi, el teatre és una part molt important de la meva vida, jo n’estic enamorada. I el fet de poder expandir aquesta passió i que els altres també la sentin, per a mi és molt satisfactori.
–És fàcil transmetre il·lusió en una indústria tan complicada com aquesta?
–En el món de les arts sembla que hi ha sempre aquesta part subjectiva en què tots podem fer teatre, quan les persones que estem al darrere de tot això sabem realment que hi ha molta preparació i molta tècnica. Hi ha tota una part formativa que nosaltres intentem transmetre perquè els alumnes siguin rigorosos i entenguin la profunditat de l’art, que no és simplement fer-ho bé o ser divertit, sinó que t’has de preparar molt bé, que hi ha molta constància i molta preparació. I això és una cosa de la qual els professionals intentem fer molta pedagogia. Nosaltres treballem molt amb l’efímer, amb la imaginació, amb textos, però hi ha molt de treball de taula abans de posar-te a aixecar una obra de teatre.
–Deu generar molta impotència sentir comentaris com aquest.
–Hi ha molts prejudicis sobre el món del teatre i de la faràndula en general, en què tot sembla que sigui més per atzar i que hi intervingui molt la improvisació. No té res a veure amb això, ja que està tot molt ben treballat, molt ben estudiat i als equips professionals hi ha una feina d’un pensament molt profund al darrere de cada cosa que hi ha quan tu veus un espectacle, des de l’escenografia fins al vestuari o els actors. Res està posat perquè queda bé o per casualitat, tot està molt pensat, i aquesta és la feina dels professionals que ens dediquem a això.
–També es troba al capdavant de la Jove Companyia Nacional d’Andorra.
–El projecte de la Jocand neix amb la voluntat de fer de pont entre el món formatiu i professional, i poder donar les primeres oportunitats laborals a aquests joves que s’estan formant en el món de la interpretació, de l’escenografia, de la part tècnica, etc. Evidentment, dins d’Andorra el circuit és petit, no tenim una indústria o un teixit professional gran, però la Jocand neix justament per fer d’aquest paraigües que ajudi aquests joves a fer el salt, que sigui un trampolí cap al món professional i que se sentin amb una xarxa de seguretat que els acompanya en aquest procés.
–El que potser falta és una major aposta per part de les institucions.
–Les arts escèniques, com moltes coses de la vida, són un treball que hem de fer a escala transversal. Necessitem actors que actuïn, gent que ens vingui a veure i polítics que hi apostin, així com donar cabuda a projectes que ens puguin obrir finestres i mirades a realitats molt diferents. I això també s’ha de reflectir econòmicament, amb una aposta que sigui forta, ja que l’impacte després és fort en la societat. Està demostradíssim que el teatre és una eina transformadora a escala social i d’obertura de mires.
«Andorra fa una aposta gran pels esportistes, però confia poc en les arts escèniques»
–És tot com molt incongruent.
–Penso que no ens ho creiem suficient. Sempre ho dic, i sense voler menysprear ni faltar el respecte a cap gremi del país perquè tots som importants, però és cert que a Andorra fem una aposta molt gran pels esportistes del país, però es confia poc en els professionals de les arts escèniques. Tenim artistes supervàlids que ensenyen Andorra fora de les nostres fronteres, com per exemple el Roger Casamajor, o gent que estem aquí a casa, treballant dia rere dia i picant pedra. A vegades només ens pensem que els que estan a fora són representació, però a Andorra també tenim molta gent que s’hi dedica professionalment.
–Parlem del pessebre vivent, del qual tornes a assumir la seva direcció.
–Aquest any estem fent una aposta per un pessebre vivent potser més immersiu que mai i que ens permeti acostar-nos també a nous públics. És un espectacle en què introduïm els audiovisuals, que fins ara eren un element que no havíem pogut veure. Aquest any, per exemple, presentem també l’espectacle en un espai tancat, on el públic estarà assegut, que això és una de les coses que l’Esteve Albert ja feia el 1955 i que havíem perdut en les darreres edicions. La incorporació dels audiovisuals ens permet poder fer una aposta pels nous públics, poder atraure la gent jove i poder donar una mirada diferent al pessebre.
–Com creu que serà la rebuda del públic?
–La proposta del format és molt interessant i nosaltres aquest any volem fer un homenatge a tots els pessebres vivents, intentant agafar tots els moments més importants o que han quedat més en la memòria col·lectiva de tothom i fer un guió amb aquestes escenes més emotives. I això és el que trobarem aquest any: el pessebre de sempre, amb una mirada diferent i potser més moderna. Penso que serà molt interessant i molt emocionant.
–Ha de ser emocionant tornar a posar-se al capdavant d’un espectacle així.
–Per a mi sempre és molt il·lusionant participar en espectacles populars i sempre que rebo propostes així per a mi són un repte perquè estàs jugant amb actors que, voluntàriament i generosament, regalen el seu temps en aquesta producció i posen tots els seus esforços i el seu temps a regalar-lo per un bé comú. Tenim gent de totes les edats, és un projecte intergeneracional i això fa que l’espectacle sigui molt viu i que el procés sigui molt maco. És cert que sempre suposa una dificultat perquè has de buscar estímuls nous sense perdre l’essència i aportar una mirada nova que pugui ser interessant per al públic que, any rere any, és fidel a l’espectacle i torna aquí per veure quines novetats hi haurà.
–Suposo que tampoc ha de ser fàcil dirigir un equip humà tan ampli.
–Tenim implicades unes 100 persones, entre músics, ballarins i tot l’equip tècnic. És un espectacle molt complex i, a més, aquest any sumem les dificultats audiovisuals, la música en directe, la microfonia, la il·luminació a 360 graus… Tot això és molt difícil de coordinar, però també és molt divertit i fem molta germanor. La gent que participa en el pessebre vivent és per amor a l’art i perquè tenen moltes ganes de participar, tots estem molt a favor d’aquesta història. Destaco la bona feina que estan fent els actors, actrius i dansaires, perquè hi ha una implicació brutal i un compromís molt gran.
–Interpretació, direcció… sabria quedar-se amb només una d’elles?
–Que complicat [riu]. Jo gaudeixo moltíssim fent d’actriu i és la meva professió, però és cert que poder estar al darrere d’espectacles així em dona mitja vida i m’encanta poder dirigir i donar la meva mirada. Al final és el que fem els actors: donar una lectura diferent en la proposta escènica i fer tota aquesta part més creativa. Quan estàs fent d’actriu, la parcel·la és més reduïda i el teu treball potser també, mentre que aquí la perspectiva i la mirada és més oberta. Si m’he de quedar amb un, evidentment soc actriu, però poder participar en projectes així per a mi és súper satisfactori i necessari.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–La veritat és que ara, a escala de projectes, no hi ha res a la vista. La intenció és continuar treballant per a l’escola, en la formació teatral que forma part del meu dia a dia i, sobretot, poder pensar i crear projectes interessants que tinguin incidència al país. Per a mi és molt important treballar perquè la cultura pugui tenir una repercussió dins de casa i això és el que intentem fer des de l’Animal i des de tots els projectes en què estic. A mi, tot el que és local, m’interessa moltíssim i aquí és on tinc una mica la banya posada i on continuaré treballant.
