‘L’últim espòiler’ obre avui les seves portes a Anna Ubach Font, cineasta andorrana que l’any passat va donar el pas de posar-se al capdavant del seu primer curtmetratge, Què va passar?, després d’haver participat en multitud de rodatges nacionals i internacionals com a assistent en diversos departaments. El seu projecte serà projectat demà a l’Andorra Crea, el Festival de Creació i Difusió de les Arts fetes al país, compartint cartell amb altres figures que han passat per aquest espai com la Maria Caminal o l’Elisabet Terri.
–En quin moment arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Va començar de petita. Veia moltes pel·lícules i recordo amb molta estima Cantant sota la pluja perquè és història del cinema, va ser la primera on es va passar del cinema mut al sonor, etc. Després vaig marxar a París a estudiar i allà em passava cada dia al cinema, amb retrospectives de l’Alfred Hitchcock, del Roberto Rossellini… és on vaig aprendre.
–Recorda el primer projecte professional en el qual va participar?
–Va ser un curtmetratge molt petit que es deia Al Bar dels Amics d’Oliver Monot i amb el qual comptàvem amb molt poc pressupost, però el que em va impactar més tant audiovisualment com sentimentalment va ser Maria Antonieta, de la Sofia Coppola. En estar per aquella època a París vaig poder entrar en el rodatge i va ser com viure una experiència molt semblant a Cantant sota la pluja perquè els vestuaris eren impressionants, els maquillatges, les perruques, cinc càmeres que rodaven al mateix temps… Tot era com: «Wow!»
–Era tot tal com s’ho imaginava abans de començar?
–D’alguna manera sí, perquè en fer una carrera relacionada amb el cinema ja et fas una idea de com és tot. A més, en l’època hi havia els DVD amb el making of i això et permetia veure com funcionava tot aquest món, tot i que no deixa de ser una aventura a la qual et llances.
–Imagino que les diferències a l’hora de treballar per a projectes nacionals a fer-ho per a internacionals són bastant grans.
–I tant. La principal és que per a produccions internacionals has de ser molt organitzada i metòdica. Hi ha l’assistent de l’assistent de l’actor i això et fa ser molt precís i detallat a l’hora de saber a qui passar-li una informació. Una persona només té una feina molt concreta, la qual és d’un volum molt gran perquè potser hi ha 200 tècnics per a 100 actors. En canvi, per a les produccions nacionals tens una funció, però acabes fent una mica de tot i tens un contacte més íntim amb tothom. Es podria dir que coneixes gairebé a tot l’equip.
–Sabria quedar-se amb només un de tots aquests projectes?
–Et diria El perfum, que va ser el primer projecte en el qual vaig treballar tot el rodatge perquè era l’assistent personal del productor espanyol. Era la primera vegada que es feia una pel·lícula tan gran a Barcelona i hi havia molts reptes, com per exemple el tema de la figuració. La gent de la ciutat no estava acostumada a un fenomen així. Suposo que també influeix el fet que fos la primera vegada que tenia una feina i una responsabilitat.
–Què va suposar treballar en una producció d’aquesta magnitud?
–Va ser molt emocionant perquè realment tot l’equip vam fer una pinya i encara avui dia tots som amics. Habitualment, quan acabes un rodatge, t’acabes dispersant, però en aquest cas no va passar. Tots els que vam treballar a El perfum vam viure un fet molt íntim, ja que van ser moltes hores i un rodatge molt dur. A més, els productors eren alemanys i tenien una mentalitat que no tenia res a veure amb nosaltres, vam rodar al mes d’agost a Barcelona i tot estava tancat… després ja vaig estar treballant a Sa Majesté Minor, del Jean-Jacques Annaud, tot i que en aquesta ja comptava amb l’experiència prèvia i els conflictes els solucionava a l’instant [riu].
–Com veu la posició actual de la dona en la indústria audiovisual? Queda camí encara per fer?
–Queda camí per fer amb la societat en general, però no diria que és un problema del cinema. Quan vaig començar a estudiar a París hi havia directores com la Julie Delpy, que en un inici feia guions i després es va llençar com a directora, fent carrera internacional i amb projectes molt diversos. Després vaig tenir la sort de treballar amb la Sofia Coppola o amb la Sílvia Quer a 23-F: el dia més difícil del Rei, que comptava amb un càsting molt masculí i de la «vieja escuela», però la Sílvia ho va portar superbé. He tingut la sort de viure un món ja iniciat per dones en el món laboral i això et motiva a tirar endavant, tot i que sé que queda molta feina per fer. Per exemple, les parts tècniques dels rodatges solen estar conformades més per homes. El positiu és que el cinema ha sigut sempre una iniciativa d’inculcar i cultivar a la gent, i això ajuda de manera indirecta a què la societat prengui consciència de quin és el rol i el paper d’una dona.
–I en el seu cas? S’ha sentit menyspreada com a dona alguna vegada?
–La veritat és que no. He tingut molta sort, ja que he sentit moltes situacions, però tots els rodatges que he fet han sigut amb dones que tenien un paper important i això feia que em sentís segura. Toquem fusta perquè continuï sent així.
–En quin moment fa el pas de participar en produccions a liderar-les vostè mateixa?
–Crec que tota persona que treballa en aquest sector, d’una manera indirecta, li agrada crear perquè és un artista. Va arribar un moment en què feia tot el tema de producció administrativa i sabia quin era el meu rol i la meva feina, però inconscientment saps que és una escola en la qual estàs per aprendre.
–El seu primer curtmetratge es titula Què va passar? Com va sorgir una idea així?
–Vaig estar escoltant durant molts anys a un cantautor americà que es diu Sufjan Stevens, qui té una cançó en un dels seus discos anomenada Should Have Known Better. Tota la cançó i el disc en general parlen sobre la marxa que van patir tant ell com el seu germà per part de la seva mare. És una cançó molt dura, però també molt poètica i positiva, i em va inspirar per crear la meva història.
–En el curtmetratge parla precisament sobre això, una mare que abandona els seus fills. Costa posar-se al capdavant d’històries com aquesta?
–En certa manera sí perquè és una història molt dura, però també és molt dur que una mare abandoni a un nen de tres anys i aquest no sàpiga per què, que al final és del que parla la cançó que et comentava. El que jo vull és transmetre la idea de manera molt poètica i que l’espectador ho entengui i ho visualitzi.
–És la línia social que voldria seguir en futurs projectes?
–A mi m’agraden molt Éric Rohmer, Mia Hansen-Løve… el cinema d’autor en definitiva. Soc molt poètica i romàntica, llavors és un tipus de projectes que m’atrauen molt. És la manera que sé de fer cinema, no em veig fent un Marvel [riu].
–Demà serà projectat a l’Andorra Crea. Hi ha respecte a l’hora d’exposar-se en un festival així?
–Hi ha molt de respecte sobretot per les persones amb les quals comparteixo cartell, ja que són uns artistes bastant reconeguts: l’Elisabet Terri, la Maria Caminal, l’Héctor Romance… amb tots ells crec que has pogut anar parlant en aquesta secció i és un honor i un privilegi estar al seu costat, però arriba un moment que els teus projectes són com els teus fills. He fet tot el que he pogut per ell i ara només el puc acompanyar en els diferents festivals o presentacions. Sempre hi ha uns nervis i uns sentiments per veure si el públic ha entès el que jo vull transmetre.
–Com ha sigut el feedback que ha anat rebent fins ara?
–Ha agradat, tot i que no és un curtmetratge que el veus en un sol cop. Has d’estar atent i això és el que buscava a l’hora de fer-lo, ja que amb el nou cinema i les plataformes tot va massa ràpid. Vull que reflexionin i hi hagi un debat sobre què han vist. També els hi ha agradat molt als tècnics i als actors que l’han vist, fet que per a mi era molt important perquè és un treball que hem fet conjuntament i volia que ells se sentissin orgullosos de la feina feta.
–Parlem d’Andorra. S’aposta prou per l’audiovisual o manquen recursos?
–Andorra, Espanya, França… passa el mateix a tots llocs. És molt difícil tirar endavant un projecte i aquí hauria de ser més fàcil perquè tothom es coneix i hi ha menys gent, però és tot el contrari. Jo vinc d’una educació francesa, on hi ha un sindicat, Les intermittents du spectacle, a través del qual fan debats, lluiten pels seus drets, etc. Al final, la cultura és el primer que es retalla en moments de crisis i ara ho estem veient als Estats Units, on estan reduint els salaris i els drets.
–Potser el que li falta al nostre país són precisament llocs on poder exercir aquesta lluita de drets.
–Exacte, és això. Entenc que quan has de tirar endavant el teu projecte lluites únicament per ell, però potser seria bo que quan hi hagués un moment de tranquil·litat entre projecte i projecte ens ajuntéssim tots per veure què es pot tirar endavant, buscar solucions, etc. A Espanya hi ha productores que treballen amb empreses que no paguen impostos si utilitzen diners per actes socials o culturals. Potser seria una manera de fer-ho aquí a Andorra: no pagar tants impostos i dedicar una part a això. També hem de ser conscients que un projecte audiovisual és molt car i s’ha de pagar a tothom amb bones condicions, donant-los d’alta a la CASS… Ara ho estem fent tot una mica «precari», però també s’ha de valorar la nostra feina.
–Què els diria a tots aquells cineastes d’Andorra que volen començar a introduir-se en aquest món?
–Que agafin molta experiència. Que facin el màxim de feines possibles fora perquè és on hi ha més projectes i aprenguin de tots els rols, inclús si han de fer de runner portant aigües al rodatge. S’ha d’observar molt i creure en el teu projecte fins al final.
–Imagino que no és fàcil subsistir econòmicament en una indústria com aquesta.
–Tot el contrari. Has de ser conscient que és molt difícil fer encaixar un projecte darrere d’un altre i que moltes vegades aquests cauen o s’endarrereixen. És molt precari, has d’aprendre a treballar d’altres coses.
–Què és el que més li apassiona de la seva feina?
–El fet de conèixer gent extraordinària i amb un nivell cultural molt interessant. Recordo la gent que treballava en els decorats d’El perfum o de La seva majestat Minor i eren realment uns artistes. No és una feina monòtona, sempre estàs buscant idees. També em sembla molt bonic quan et passen imprevistos d’última hora i has de trobar solucions ràpides.
–I el que potser no es gaudeix tant?
–La precarietat de la qual parlàvem abans. El fet de no saber mai quan treballaràs és molt dur.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Ara per ara ho vull gaudir molt. He tingut la sort de poder realitzar un primer curtmetratge i el vull acompanyar molt bé. Tinc diversos festivals programats per l’any que ve, com un a París, ja que tot el muntatge de Què va passar? ho vaig acabar al mes de juliol i no vaig poder fer la ruta de festivals durant l’estiu. M’han dit, però, que és molt bonic poder anar-hi tu presencialment perquè coneixes a noves persones, idees, contactes… No coneixia tota aquesta de postproducció i és una nova etapa que he après com funciona i tinc moltes ganes de poder gaudir-la.
