L’últim espòiler obre avui les seves portes a Pau Riera, periodista, productor i fotògraf. El seu primer gran projecte en la indústria audiovisual va venir de la mà del llibre Rivalidades Crónicas, premiat com a millor llibre de l’any del certamen ‘No Llegiu 2020’ i del que Riera es va encarregar de tota la part fotogràfica. Va ser aquell mateix any on, juntament amb David Haro i Jaume Planella, va crear la productora ‘Contraban Produccions’, amb la qual ja han aixecat diversos projectes. Ara es troben en fase de producció del curtmetratge La Dama Blanca, una història que beu de la reinterpretació d’una llegenda andorrana.
–Si parlem de l’audiovisual, quin és el primer record que li ve al cap?
–Jo vaig arribar a l’audiovisual a través dels llibres, ja que soc fill únic i llegia molt de petit. Una vegada vaig ser conscient que el que llegia es podia veure després en persones reals o en dibuixos animats, ja em vaig acabar d’aficionar. T’he de dir, però, que sempre he estat més de la paraula escrita, ja que en el seu moment vaig estudiar periodisme i vaig arribar a aquest món de rebot. Sobre el primer record com a tal… potser tindria uns vuit o nou anys, veient algunes pel·lícules. Crec que seria sobre l’època de Nadal, que és quan es dona més aquesta afició d’anar al cinema.
–Les diferències entre el món periodístic i cinematogràfic són bastant evidents.
–Totalment. Em vaig posar a estudiar periodisme perquè el que sempre havia volgut era explicar històries, però mai he fet de periodista que segueix l’actualitat, sinó que sempre he anat més a descobrir tot el que hi ha darrere de les notícies. Tenia una feina a Barcelona on feia de periodista i productor a la vegada, ja que les històries que explicava ens feien gravar-les també. Va ser així com vaig veure que l’organització de poder explicar-les amb professionals que sabessin fer-ho també m’agradava i ja després vaig tornar a arribar de rebot al documental d’Entre muntanyes, dirigit pel David Haro.
–I com recorda aquest primer contacte amb el món audiovisual?
–Com una aventura i unes vacances. Crec que no va ser un projecte arquetípic com a tal perquè es va barrejar mig equip que venia de Mèxic i eren tècnics de cinema amb mig equip d’Andorra que estàvem més enfocats a la part creativa. Aquest mix va ser un aprenentatge brutal per a tothom. Tant per a la gent de fora que va veure com es vivia en aquest país, ja que vam estar dos mesos i mig vivint a Aina, com també per a nosaltres, pel fet que vam poder aprendre com ha de ser una producció de cinema.
–Un dels seus èxits més especials va ser arran de ser el fotògraf del llibre Rivalidades Crónicas, premiat com a millor llibre de l’any del certamen ‘No Llegiu 2020’. Què ens pot explicar d’aquesta proposta?
–A tall de resum, el llibre mostra 10 ciutats europees a través dels seus equips de futbol. Jo vaig fer de fotògraf perquè se’m donava menys malament que al Jordi Brescó i ell escrivia perquè se li donava millor que a mi. El que vam fer és anar a diferents derbis que sabíem que canviarien la vida de la ciutat durant els dies previs a la disputa, després d’una feina de preproducció prèvia com, per exemple, tancar entrevistes amb els protagonistes. Vam estar viatjant per tota Europa i una vegada vam acabar, vam passar a fer tota la feina d’escriure i editar les fotografies.
–Imagino que ha de ser molt gratificant veure que un dels seus primers projectes rep aquesta aclamació per part de la crítica especialitzada.
–Vam presentar el projecte cinc dies abans que ens tanquessin a casa per la pandèmia i en un any vam aconseguir vendre tota la tirada de 2.500 exemplars. La veritat és que la crítica va ser molt positiva i crec que el llibre és una bona manera d’explicar la història d’un territori a través del futbol. Hi ha projectes semblants a aquest, ja que també es pot fer a través de la gastronomia o de qualsevol altre esport, però estem molt contents del resultat i tant de bo poguéssim fer una segona part.
«Em vaig posar a estudiar periodisme perquè el que sempre havia volgut era explicar històries»
–Va ser també el fundador de ‘Contraban Produccions’ juntament amb David Haro i Jaume Planella. Per què aquesta productora?
–Neix bàsicament per donar-li suport al documental d’Entre muntanyes, ja que no comptàvem amb una societat al darrere o una plataforma que després el pogués presentar a festivals o acollir i retenir els drets. Vam pensar que la millor opció era crear aquesta productora i amb l’aprenentatge d’aquest projecte vam veure que ens volíem dedicar a aquest món. Ens va servir com a refugi per fer curtmetratges de ficció o altres projectes com la memòria històrica del documental Sant Ermengol.
–Treballen sempre amb projectes propis o accepten altres vinguts de fora?
–De moment estem oberts a tot. L’important és treballar i que la gent conegui com és la nostra feina i fer-te un nom dins del sector. El que tenim clar és que tant els projectes que neixen des de ‘Contraban Produccions’ com aquells que acceptem han de tenir sempre un rere fons social, ja que és una de les nostres màximes. Hem fet projectes de ficció i documental, hem acceptat encàrrecs com Sant Ermengol, tenim en semiproducció un documental sobre el cas de la família Besolí-Ramos… Ja et dic, si podem donar una visió social i ens encaixa ens hi sumem de seguida, si no costa una mica més poder-ho fer. El nostre primer curtmetratge, Silencio, parla sobre el suïcidi; el segon curtmetratge, Hiedra, se centra en els abusos i les relacions paternofilials, La Dama Blanca versa al voltant dels conceptes i problemàtiques socials, etc.
–Com a productora, quin diria que és el seu tret diferencial?
–No sé si és un tret diferencial, però sí que és propi de nosaltres: el rere fons social que et comentava abans. És cert que tampoc crec que hi hagi un tret distintiu com a tal en altres productores, encara que sí que n’hi ha algunes, com ‘Imminent Produccions’, que estan més encarades en participar en produccions internacionals o portar projectes amb un pressupost més alt aquí. Al final no ens hem de tancar cap porta perquè l’objectiu comú és fer créixer la indústria al país. També és veritat que si a nosaltres com a productora ens arriba una proposta corporativa d’una empresa o institució, sigui d’Andorra o de fora, no li direm que no perquè sigui publicitat. Mentre hi hagi aquest rere fons social, tirarem endavant.
–Ara estan posant en marxa el curtmetratge La Dama Blanca. Què ens pot explicar d’aquesta història?
–El projecte neix perquè el senyor Ricard Fiter ens va proposar tractar d’alguna manera cinematogràfica el seu llibre Un andorrà lluny del poble, que va ser el primer llibre andorrà de ficció escrit per algú d’aquí i publicat al país. El procés que hem seguit és depurar la seva essència i a partir d’allà, començar a escriure tot el guió. Ens n’hem anat més per la via d’una reinterpretació d’una llegenda de Sant Julià de Lòria amb la qual el senyor Fiter té molta relació i el que volem tractar són certs temes que preocupen a una part de la ciutadania andorrana a través de la ficció.
–Una de les preocupacions principals a l’hora de posar en marxa un projecte és tot el que te a veure amb el finançament.
–Totalment. Tornant als trets diferencials, en aquest cas sí que et diria que nosaltres som únics en la manera en la qual encarem els projectes. No sé si és per una falta de professionalitat i experiència o que tenim un pensament diferent, però vam començar a escriure i plantejar tota la producció sense tenir el finançament tancat. Això a priori és un error, perquè arriba un moment en el qual has de començar a filmar o a fer certs processos sense tenir aquesta part tancada. Ha sigut un procés paral·lel perquè realment és molt lent aixecar un projecte a Andorra i la resta de gent que es dedica a aquesta indústria t’ho dirà.
«Les històries de ‘Contraban Produccions’ sempre compten amb un rere fons social»
–I com ha sigut tot el procés de creació?
–Vam presentar el tractament al senyor Fiter, qui ho havia d’aprovar en un principi, i després ja vam començar a buscar finançament i pensar com tirar-ho endavant. Posteriorment ja hem anat trucant a la majoria de les portes del país, tan públiques i privades, i hem tingut la sort de comptar amb un retorn molt engrescador. Tothom, en major o menor mesura, ha volgut participar i tenim el suport del Govern, dels diferents comuns, de diverses empreses d’Andorra… Volem que almenys cada sector de la indústria estigui representat i tenim un col·laborador patrocinador en cadascun d’ells. Hem dedicat molt de temps en plantejar una estratègia de comunicació i de màrqueting molt forta, ja que el món del curtmetratge no té un rèdit econòmic i si el té serveix només per cobrir despeses. Som conscients que no podem demanar per demanar i és per això que oferim comunicació, publicitat i presència a les xarxes socials, als mitjans, a tota la part de distribució i presentació, etc. Per sumar gent teníem clar que havíem de ser capaços d’oferir alguna cosa diferencial, que en aquest cas és el fet de poder comptar amb el Jordi Sánchez i el Marc Ribera a l’elenc actoral principal, a més de la Núria Montes i la Raquel López en la part andorrana. Això crida molt l’atenció perquè no és molt usual veure aquest tipus de persones treballant al país per a un projecte purament andorrà.
–Tenen en ment la idea que arribi a ser un llargmetratge.
–Sí, això és una qüestió d’estratègia de producció. Sempre l’hem volgut fer, però com et va explicar l’Àlvaro la setmana passada o amb altra gent que has parlat, és realment complicat aixecar un llargmetratge a Andorra amb diners només d’aquí, a menys que algú s’il·lumini i vulgui fer algun projecte propi pagant-ho tot. Això no ha passat i no crec que passi, però hem de ser conscients que el món europeu de la producció viu de les subvencions i cada país té les seves pròpies. Si et fixes en les pel·lícules que estan sortint al mercat a escala europea, minim el 50% de cadascuna és subvencionada. L’estratègia que nosaltres hem seguit alhora de rodar el curtmetratge és fer un producte que funcioni de principi a fi com un sol bloc i que, a la vegada, sigui part d’una pel·lícula futura. No és que haguem de tornar a gravar-ho tot, sinó que aquest metratge ja servirà com a part del llargmetratge que vindrà després.
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–Òbviament falten recursos, però aquests no arribaran per què sí. Andorra ja fa anys que està buscant el seu propi camí i jo crec que perquè hi hagi més recursos s’ha d’apostar per la indústria cinematogràfica des d’aquí, portant produccions externes a aquest plató tan magnífic que tenim com és l’entorn paisatgístic. Hem d’engrescar als ministeris de Finances, de Turisme i de Cultura per crear una mena de xarxa, ja que, en el meu cas, soc nouvingut en aquesta indústria i és un fet que he trobat a faltar. I no és per què no vulguin donar ajudes, sinó que tot respon al fet que no hi ha cap lloc de trobada. S’ha d’apostar per una Film Commission al país, la qual sé que s’està treballant i ha estat present en diversos plantejaments del Govern actual i dels anteriors, però ja és hora que es faci realitat i es creï aquesta mena d’associació cinematogràfica de la gent que estem implicada en el sector. Potser Andorra descobreix que, portant una producció de Netflix durant tres setmanes, obté un benefici econòmic, turístic i cultural pel país.
«S’ha d’apostar per una Film Comission de la gent que estem implicada en el sector»
–Sembla també que cada vegada és més difícil fer-se un forat en aquesta indústria i poder viure sense preocupacions.
–Per una part tot es deu al fet que hi ha un problema econòmic, ja que fer un bon cinema va associat a un cost econòmic, però, per altra banda, també recau en l’accessibilitat tecnològica que hem tingut en els últims 10 o 20 anys, a més de la facilitat per consumir cultura. Aquest fet fa que molta gent es vegi amb ganes de replicar el que veu i consumeix, i amb l’accessibilitat tecnològica és molt fàcil poder aconseguir-ho.
–Documentals, curtmetratges, programes de televisió… que li queda a Pau Riera per fer?
–Fa pocs anys que estic en aquest món i el fet de tenir l’oportunitat de produir tot el que estem produint ja és una meta molt gran. L’objectiu òbviament és fer el llargmetratge, però no és una obsessió que tingui molt clara. El que vull és continuar aprenent, creixent i podent explicar històries, així com ser capaç de decidir i determinar què és el que necessita cada història per ser explicada adequadament.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Sobre La Dama Blanca et puc dir que estem creant un disseny de producció molt treballat que ens portarà a l’Andorra de 1942 i que crec que sorprendrà molt. Pel que fa al guió ho volem mantenir en secret, però sí que t’asseguro que crearà debat i polèmica. Al final hem vingut precisament a això, a sacsejar-lo tot. I sobre futurs projectes… hi ha cosetes tant aquí com pot ser a Barcelona, ja que no ens tanquem a comptar amb talent de fora. Hi ha molta gent per descobrir i fer créixer, i el nostre objectiu és unir aquesta simbiosi entre països i cultures, amb Andorra com un agent més en el món cinematogràfic i audiovisual tant a escala europea com mundial.