Que l’habitatge és una problemàtica social que afecta a tots els veïns i veïnes d’Andorra és un fet sabut per tots. Els alts preus de les vivendes, així com l’escassetat d’elles en les parròquies més centrals, han originat, i continuen fent-ho, una sèrie de conflictes que des del Govern liderat per Xavier Espot s’ha promès posar remei en les pròximes setmanes i mesos. Tot i això, el prisma de la situació ha agafat un nou color en els últims dies, després d’unes declaracions donades pel propi cap de l’Executiu, on feia al·lusió al fet de «dignificar el fet de viure fora d’Andorra» i on deixava caure la possibilitat que hi hagui gent que vingui a treballar a Andorra i visqui fora de les nostres fronteres. Unes paraules que no van ser ben rebudes per l’alcalde de la Seu d’Urgell, Joan Barrera, qui en declaracions amb EL PERIÒDIC va comentar que «és natural que hi hagi transfronterers, però no podem permetre que hi hagi una entrada massiva». Cal esmentar que, una vegada transcendides les paraules d’Espot a l’ens públic, aquest va sortir ràpidament del pas assegurant que es tractava d’una «tergiversació per part dels mitjans» i que ni ell ni la ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, Conxita Marsol, tenen «cap intenció de fer fora del país als residents», afegint que les passes que s’estan fent «són precisament per evitar això». Però fins a quin punt és realment així?
Des d’EL PERIÒDIC ens hem posat en contacte amb quatre joves que guarden vinculació amb Andorra, sigui per ser el seu lloc de residència com també de feina. Amb tots ells hem posat sobre la taula les seves preocupacions més grans enfront del conflicte actual amb l’habitatge, així com l’opinió respecte a les primeres declaracions d’Espot o la situació que els hi espera per davant si no arriba una solució per a la problemàtica en els pròxims mesos.
Parlem amb quatre joves residents després de les declaracions dutes a terme pel cap de Govern, Xavier Espot
La primera d’aquestes persones és Neus Pujols, monitora de menjador de 29 anys i que porta residint al Principat des de fa més d’una vintena. Per a ella, la situació actual «no està compensada, ja que no tots els ciutadans del país tenim el mateix estatus social ni cobrem el mateix». Pujols va més enllà i assegura que, res de solucionar-se, el conflicte farà convertir Andorra en un petit Mònaco: «Si algú que cobra 2.500 euros al mes ja va apurat, un mileurista directament es mor de fàstic aquí». En un to més crític es mostra Michael de Koning, natiu de la Seu d’Urgell i qui es va traslladar al país fa tres anys per feina: «Les declaracions d’Espot no em sorprenen tenint en compte que Demòcrates és un partit de centredreta que posa al capital en primer lloc. No és realista pensar que serem el ‘Mònaco dels Pirineus’ quan ni tan sols disposem d’un mitjà de transport públic que comuniqui la comarca veïna amb el Principat de forma ràpida i econòmica». Unes paraules amb les quals Koning vol deixar patent la trista situació per la qual gran part del jovent andorrà està travessant, ja que «la precarietat laboral i el liberalisme salvatge està expulsant cada vegada a més gent dels seus habitatges per fer lloc a residents de major poder adquisitiu, així com especuladors que volen treure’n rendiment».
No es queda enrere en aquestes declaracions Solange Amorim, veïna de tota la vida d’Andorra. La jove de 31 anys ho té clar: «Escoltar paraules com aquestes dels polítics que ens governen donen a entendre que el treballador ha d’aixecar el país, però no quedar-se. És com dir que el pobre es quedi fora». Una línia semblant a l’expressada per Neus, qui es mostra poc inclinada a passar a ser una transfronterera més: «No ens ajuden i a sobre ens hem d’anar a viure al país veí, però continuar donant de menjar a Andorra? No, és que per res del món ho faria».
Un fet, però, que no resulta del tot estrany per alguns. Helena Cardenal, resident a la Seu d’Urgell, però que porta treballant al país des de fa un any, creu que, encara que «la situació és insostenible amb el salari mínim que hi ha ara mateix», les paraules d’Espot sobre el fet de traslladar-se a viure als municipis adjacents no estan tan allunyades de la realitat i, fins i tot, poden arribar a tenir la seva part positiva: «Treballar a Andorra i viure fora et permet comptar amb un bon contracte laboral i un sou més elevat, a la vegada que poder mantenir la sanitat gratuïta». Tot i això, Cardenal té clar que «si dediques la meitat del teu sou a només la vivenda no pots estalviar. No pot ser que una persona pagui un lloguer de 700 euros amb un sou mensual de 1.300 euros».
I què hi ha de Michael i Solange? Estarien disposats a marxar del país i traslladar-se a la Seu d’Urgell encara que la seva feina continués estant aquí? Ambdós ho tenen clar: «Tinc molta sort de viure sola en un pis amb un lloguer que em deixa viure amb fluïdesa. Si he de buscar-me un pis fora d’Andorra segurament ho acabaria fent, però em faria mal emocionalment», comenta Amorim. Per la seva banda, de Koning s’inclina més cap a les paraules dites per Palau anteriorment: «Mentre pugui viure-hi ho faré perquè m’estimo el país i em trobo a gust, però quan deixi de ser assumible faré les maletes i marxaré a buscar oportunitats a un altre lloc». A més, aquest creu que aquest pensament és el mateix que tenen molts joves del país, ja que al final «els residents de tota la vida es veuran reemplaçats per nouvinguts, amb pitjors condicions laborals i sense cap mena de vincle amb el país. El primer exemple l’estem veient al sector de la construcció, amb la situació dels treballadors d’origen peruà propera a l’esclavitud».
Espot va deixar caure la possibilitat de treballar a Andorra, però viure fora de les fronteres
Qüestionats sobre unes possibles mesures per frenar aquesta pujada de preus massiva, Solange fa menció precisament a un dels temes més comentats aquesta setmana: la situació dels pisos buits al Principat. Segons indica aquesta, «s’ha de treballar en tots aquells habitatges que estan buits o valen una milionada», amb una al·lusió clara a les paraules mencionades per Marsol aquest passat dimecres: «Hi ha 1.720 pisos al país que han tingut un consum elèctric zero en el darrer any, per la qual cosa s’entén que ningú resideix allà», va declarar la ministra, afegint que la intenció per part de l’Executiu és «descongelar aquestes vivendes», a més de continuar amb «l’adquisició de les escriptures de tres immobles que es destinaran a lloguer a preu assequible i que, si tot va bé, cap al mes d’octubre ja es podrien materialitzar els primers concursos per a la rehabilitació d’aquests edificis».
Són mesures suficients? De nou, Michael ho té clar: «Les polítiques de creació d’habitatge públic no donen una resposta real al problema, a més que els projectes que s’estan impulsant no cobreixen la demanda d’un problema ja molt estès a la població. Disposem d’ajudes pel lloguer i també per a l’emancipació dels joves, però aquestes mesures són un intent de fer veure que s’intenta solucionar un problema de difícil solució i, tenint en compte les declaracions dels nostres mandataris, probablement ni es busqui realment». Cardenal, per la seva banda, creu que s’haurien d’impulsar mesures dutes anteriorment, com per exemple que les empreses posin a disposició dels seus treballadors pisos de lloguer a un preu acceptable, tal com es feia fa uns anys: «No entenc per què no es fa ara, si la problemàtica resideix en què no hi ha treballadors perquè no hi ha vivendes», afegeix la jove. Una mirada al passat que també fa Neus, qui tampoc veu lògic que «des de les institucions governamentals no es doni al jovent les mateixes oportunitats que van tenir en el seu moment els que ara tenen 70 o 80 anys». Tanmateix, Koning creu que «s’hauria de fer un pla d’habitatge públic realment ambiciós, que pugui donar resposta a llarg termini a molta de la gent que ja no es pot pagar un lloguer. Mentre es du a terme la construcció d’aquests habitatges, s’hauria de marcar un topall de preu per metre quadrat en els primers habitatges per les rendes inferiors al sou mitjà».
El conflicte viscut amb l’habitatge no ve sol i és que un de nou es presenta juntament amb aquest: el preu dels pàrquings. «S’ha de sumar el fet que vivint a la Seu d’Urgell no tinc problemes a l’hora de trobar una plaça de pàrquing, cosa que a Andorra sí que em passaria», detalla Helena, com un motiu més per no plantejar-se el fet de pujar a viure a Andorra. Un fet que, de nou, no és compartit per Michael, qui creu que «viure fora del país sí que implica majors despeses en transport», així com tampoc per Solange, qui posant-ho tot en una balança, expressa una inclinació més propera cap al fet de «tenir la feina aprop de la meva residència o almenys amb una facilitat de poder moure’m amb comoditat».
