Imagina que fa anys que portes unes ulleres de vidres foscos. Al principi te’n donaves compte. Però el temps passa, t’hi acostumes, i un dia ja no recordes que les portes. Ho dones per fet. Simplement, veus la realitat així: una mica gris, una mica apagada.
No és que el món sigui gris. És que el mires a través d’un vidre fosc.
Amb les creences sobre nosaltres mateixos passa una cosa semblant. “No serveixo per parlar en públic.” “Això dels números no és per a mi.” “A la meva edat, ja no.”, “Els demés ho tenen més fàcil que jo”.
Són frases que vam aprendre en algun moment, potser per una mala experiència o per un comentari que se’ns va quedar gravat. Amb el temps, deixem de veure-les com a opinions. Ens semblen la realitat. Ni ho posem en dubte, és així com veiem el món.
Imagina dues persones davant del mateix repte. Tenen capacitats semblants, una experiència similar i les mateixes hores al dia. La primera pensa: “No soc capaç”. La segona pensa: “Encara no sé com fer-ho”.
Totes dues miren el mateix repte, ara bé, a través de vidres diferents. La primera hi veu un mur i l’evita. La segona hi veu un camí difícil: ho intenta, s’equivoca, aprèn i hi torna.
Al cap d’un temps, les seves vides -amb alta probabilitat- seràn diferents. No perquè una tingués més talent, sinó perquè cadascuna va actuar segons el que veia.
I aquí ve la pregunta incòmoda: i si una part dels límits que creiem tenir no fossin a la realitat, sinó al vidre?
Les ulleres no només canvien el que veiem. També canvien el que sentim.
Un bon exemple és l’efecte placebo, un fenomen ben estudiat. En algunes situacions, esperar que un tractament ens farà bé pot ajudar a reduir el dolor o alguns símptomes, encara que aquell tractament no tingui cap substància activa. També passa al revés: si esperem que una cosa ens farà mal, aquesta expectativa pot fer que ens trobem pitjor. És l’efecte nocebo.
Si: allò que esperem, la nostra expectativa, tenyeix la manera com vivim les coses. I si el que esperem condiciona com ens sentim, també influencia allò que ens atrevim a fer.
Pensa en algú convençut que no sap parlar en públic. Quan mira el públic a través de les seves ulleres, no hi veu persones interessades, sinó jutges. Abans de començar, ja s’imagina quedant-se en blanc. Els nervis augmenten. Concentrar-se li costa més. I, si pot, evita la situació.
Cada vegada que l’evita, perd una oportunitat de practicar. I, com que no practica, no millora. Al final, aquesta manca de pràctica li sembla la prova definitiva: “Ho veus? No en sé”.
La creença (sense proves) ha acabat construint la realitat que semblava confirmar-la.
Però el cercle també pot girar a favor. Si aquesta persona aprèn a veure els nervis com una reacció normal davant d’un repte, i s’hi exposa a poc a poc, comença a acumular experiències noves. No cal que la por desaparegui. N’hi ha prou d’aprendre a avançar amb la por al costat.
Ara bé, la solució no és canviar les ulleres fosques per unes de color rosa. Repetir-te davant del mirall que ho pots tot no et fa més capaç, de la mateixa manera que pensar que estàs en forma no et fa més fort. Una creença sola no substitueix la pràctica, els recursos ni les circumstàncies.
Es tracta d’una altra cosa: d’adonar-te que portes ulleres, i de començar a mirar amb vidres més nets. Aquesta és la feina que faig a Ment Conscient.
En l’entrenament mental, primer identifiquem quines ulleres portes: quines creences t’estan fent veure murs on potser hi ha camins. Després entrenem, pas a pas, noves maneres de respondre davant dels dubtes, la por o la incertesa. No es tracta d’eliminar la inseguretat, sinó d’aprendre a actuar fins i tot quan apareix.
Ho veig amb cada persona o equip que acompanyo. Professionals molt preparats que fa anys que eviten un pas que tenen al davant. Com una directiva que no es presenta a una promoció perquè creu que no està prou preparada, mentre el seu equip la considera imprescindible. Persones que, vistes des de fora, ho tenen tot, però que s’han acostumat a mirar-se a través d’un vidre fosc. Quan se’l treuen, sovint descobreixen que el camí era molt més clar del que creien.
No pots controlar tot el que et passa, ni convertir qualsevol desig en realitat. Però sí que pots qüestionar els límits que t’has posat, entrenar respostes noves i descobrir fins on pots arribar.
Potser no et falta capacitat. Potser sobren les ulleres que has dut durant tant temps.
Així que avui et deixo una pregunta: quines ulleres portes des de fa tant de temps que ja no recordes que les portes?
