Fa un temps vaig escriure un article sobre les matemàtiques del matrimoni. La tesi, naturalment amb una bona dosi d’humor, era que la vida matrimonial podia explicar-se amb les quatre operacions elementals: suma de responsabilitats, resta de llibertats, multiplicació de despeses i divisió d’opinions.
I acabava amb una conclusió matemàticament impecable, encara que matrimonialment discutible, si aquest sistema d’equacions no té solució, sempre queda la solteria.
Ara que Andorra haurà de decidir sobre l’Acord d’associació amb la Unió Europea, he tornat a pensar en aquelles matemàtiques. Perquè, salvant totes les distàncies, associar-se a Europa s’assembla força a un matrimoni.
Ningú es casa per continuar vivint exactament com quan era solter. Un es casa perquè espera que allò que guanyarà compartint sigui superior a allò a què haurà de renunciar individualment. Amb Europa passa una cosa semblant.
Suma de responsabilitats
Comencem sumant, l’Acord permet que Andorra participi en el mercat interior europeu, basat en quatre llibertats: circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals.
Per a una empresa andorrana, això pot significar operar en un espai econòmic molt més gran; per a un professional, poder prestar serveis en altres països europeus en el marc de les regles comunes; i per als ciutadans, noves possibilitats de mobilitat.
Però aquesta suma té una contrapartida. Si volem jugar a la lliga europea, no podem pretendre jugar amb un reglament exclusivament andorrà, caldrà incorporar normativa europea en nombrosos àmbits.
És la primera matemàtica matrimonial: sumem drets i oportunitats, però també sumem obligacions.
Resta de llibertats
Quan algú es casa continua essent lliure, però ja no té exactament la mateixa capacitat de decidir unilateralment. Pot continuar decidint què vol sopar, però el problema apareix quan obre la nevera i descobreix que l’altre també té opinió. Amb l’Acord passa una cosa semblant.
Andorra continuarà tenint Govern, Consell General i capacitat legislativa, però, en les matèries cobertes per l’Acord, haurà d’aplicar unes regles comunes i incorporar l’evolució de determinada normativa europea.
La immigració n’és un bon exemple. Andorra no adopta simplement el règim general europeu, s’ha negociat una especificitat que permet mantenir un sistema de quotes i controls i aquí les matemàtiques tornen a ser útils.
Hem sentit dir que la lliure circulació podria provocar un creixement il·limitat o fins i tot exponencial de la població. I també hem vist presentar el famós 7% com la demostració que això no passarà, però abans de discutir el resultat convé mirar quina és exactament la fórmula.
Aquest 7% no significa que cada any pugui entrar un 7% més de població. És un paràmetre utilitzat per calcular un mínim d’autoritzacions a partir de la mitjana dels permisos de residència vigents dels cinc anys anteriors.
Però, matemàticament, més important que el primer resultat és veure com evoluciona la fórmula. En un acord pensat per durar dècades, no n’hi ha prou amb conèixer el valor inicial: cal estudiar la trajectòria.
En matemàtiques, una funció lineal i una exponencial poden començar gairebé juntes i acabar extraordinàriament separades. En un acord que aspira a durar dècades, la variable important potser no és només el valor inicial, sinó la funció que determina la seva evolució.
L’equació dels estudiants
Com a professor universitari, hi ha una variable que em costa considerar secundària: els estudiants. Per a un jove andorrà, Europa pot significar decidir on estudiar, on fer unes pràctiques, on investigar o on començar la seva vida professional.
L’Acord obre als estudiants andorrans la possibilitat d’accedir als estudis als països europeus en les condicions previstes per als estudiants de la Unió, així com ampliar les oportunitats vinculades a programes europeus de mobilitat, formació i recerca.
Des d’una aula, el llarg termini es veu d’una altra manera. Un professor no pensa només en el PIB de l’any vinent, pensa en l’estudiant que té vint anys avui i que en tindrà quaranta quan moltes de les conseqüències de l’Acord siguin plenament visibles.
El coneixement, l’experiència internacional i les xarxes professionals també tenen efectes acumulatius i el capital humà és probablement una de les poques variables que ens interessa que creixi exponencialment.
Una targeta petita per a un espai molt gran
Hi ha beneficis potencials molt menys abstractes. Un és la Targeta Sanitària Europea.
Amb l’aplicació de l’Acord, els assegurats andorrans podran disposar d’aquesta targeta per accedir a l’assistència sanitària pública necessària durant estades temporals als països coberts pel sistema, en les condicions aplicables als assegurats del país on es trobin.
No és una targeta per viatjar a Europa a buscar gratuïtament el tractament que cadascú prefereixi. Però sí que representa una diferència fàcil d’entendre: si un fill estudia a Berlín, fa unes pràctiques a Brussel·les o passa un semestre a Roma i necessita assistència sanitària, disposarà d’un mecanisme reconegut per accedir-hi.
De vegades discutim Europa amb conceptes enormes —sobirania, mercat interior, cabal comunitari— quan una petita targeta a la cartera explica millor que cent pàgines què significa compartir un espai comú.
Multiplicació de despeses… i d’oportunitats
Naturalment, el matrimoni també costa diners i aplicar l’Acord requerirà adaptar legislació, reforçar l’Administració, formar personal, supervisar normes i participar en nous mecanismes institucionals.
Però les multiplicacions funcionen en les dues direccions. Els sectors econòmics andorrans podran trobar noves oportunitats en un mercat molt més ampli, sempre que assumeixin també les seves normes i exigències.
És com comprar una casa més gran: augmenten les possibilitats, però també les obligacions. Per tant, la pregunta no és simplement «quant costarà l’Acord?», sinó «quant costarà i què podem obtenir a canvi?».
Divisió d’opinions
I arribem a l’operació més evident. L’Acord divideix opinions, uns hi veuen una oportunitat per assegurar l’encaix econòmic d’Andorra amb Europa i altres temen que l’adopció continuada de normativa europea redueixi excessivament la nostra capacitat de decisió o imposi una càrrega reguladora massa gran per a un país petit.
En un matrimoni també hi ha desacords. El problema no és tenir-los, el problema és discutir sense haver llegit el contracte.
Per això hauríem de baixar dels grans eslògans als petits articles: immigració, estudiants, professionals, empreses, telecomunicacions, serveis financers, excepcions, períodes transitoris i incorporació futura de normativa. Aquí és on realment es pot valorar el contracte.
I la solteria?
Naturalment, sempre queda la solteria i Andorra pot decidir no associar-se i la solteria té avantatges evidents: ningú et discuteix què poses a la nevera, però també té inconvenients: ningú comparteix les factures.
No ratificar l’Acord no significa quedar aïllats d’Europa. Però tampoc significa que el món quedi congelat en la fotografia actual, Europa continuarà evolucionant i Andorra haurà de relacionar-s’hi d’una manera o altra.
Per això potser la pregunta no és si preferim el matrimoni o la solteria en abstracte, sinó una de molt més concreta: què guanyem casant-nos, a què renunciem i què ens costaria continuar solters?
Caldrà sumar responsabilitats i oportunitats, restar la llibertat de decisió que compartirem, multiplicar costos i possibilitats i dividir, inevitablement, les opinions, però, sobretot, mirar la funció i no només el primer valor de la sèrie, perquè quan el contracte és per a molts anys, el futur no depèn tant del punt on comencem com de la trajectòria que seguim. Després cadascú podrà fer els seus números.
Perquè hi ha una diferència fonamental entre aquest matrimoni i els altres: el contracte serà el mateix per a tots, però cadascú decidirà individualment si vol dir sí o no.
