Sílvia Mosquera

Concòrdia es troba en una fase de consolidació. Ens vam presentar a les eleccions del 2023 com un partit molt nou i, tot i això, vam aconseguir convertir-nos en la primera força de l’oposició. L’entrada a les institucions ens ha permès adquirir experiència durant aquests anys, tant al Consell General com als tres comuns on tenim representació. De cara al 2027, treballem per presentar-nos com una alternativa de Govern, convençuts que som l’opció de canvi que necessita el país. Cada vegada més persones se sumen al projecte i hi confien, perquè comparteixen la necessitat de transformar el model econòmic i de país.

Hi ha una confiança absoluta cap a ell. De fet, va ser un procés democràtic dins del partit. La candidatura del Cerni va ser l’única que es va presentar, es va sotmetre a votació durant l’assemblea i va rebre el suport unànime de tots els assistents perquè sigui el cap de llista a les pròximes eleccions generals. Per tant, la confiança en ell és absoluta.

L’habitatge és, al meu entendre, el problema més greu que tenim ara mateix al país. Els altres dos punts són el model econòmic i la planificació, els quals orienten la feina que fem a Concòrdia per acabar de desenvolupar el programa, ja força avançat. L’habitatge és la principal preocupació de la ciutadania, però no podem abordar-lo de manera aïllada: les polítiques econòmiques, territorials i socials han d’estar connectades perquè la proposta sigui coherent i respongui a les necessitats del país.

Pensem que el mercat és disfuncional, ara mateix. Hi ha tanta demanda i l’oferta de lloguer és tan limitada, que els preus estan disparats. Aquesta situació és conseqüència de molts anys sense aplicar mesures realment efectives. Les polítiques que s’han fet fins ara han estat més aviat conjunturals i no han abordat les causes estructurals del problema. S’han anat fent ‘pegats’ quan les dificultats ja eren evidents, en lloc d’anticipar-se a les necessitats. Ho veiem també en l’arribada de persones al país sense garanties de poder accedir a un habitatge digne. Hi influeix la poca oferta d’habitatge assequible i, potser, una certa inseguretat jurídica: fa un temps, alguns propietaris deien que no volien posar els pisos a lloguer.

Darrere d’aquesta expulsió també hi ha la permissivitat de les nostres lleis en matèria d’inversió estrangera. En aquell escrit deia que havia entrat per la porta gran, però aquesta situació ve de lluny: fa molts anys, fins i tot dècades, que es produeix. Crec que ha contribuït a la pressió que tenim avui sobre el mercat, sense que s’hagin pres mesures a temps. Els pisos no s’han encarit només en el darrer any o dos; ha estat un procés progressiu. Penso que el Govern va començar a actuar amb més determinació arran de la manifestació del 31 d’octubre del 2023. Aquella mobilització va marcar un punt d’inflexió i va evidenciar la necessitat de donar una resposta. Les mesures, però, han arribat tard, perquè els senyals d’aquest problema feia molt de temps que eren visibles.

Parlem de limitar la compra especulativa restringint momentàniament la compra d’habitatges per part de persones que no siguin residents al país. És el que venim defensant perquè necessitem frenar aquesta situació. Si la gent del país no troba un pis on anar a viure, com hem de permetre que vingui gent de fora a comprar segones residències? Cal reconduir la política d’inversió estrangera perquè respongui a les necessitats del país i no agreugi el problema d’accés a l’habitatge.

Amb la situació actual, la descongelació ha estat massa prematura. Hauríem d’haver mantingut la congelació fins a poder estabilitzar el mercat i permetre petits increments en els lloguers més baixos, perquè els propietaris puguin afrontar les reformes necessàries. Crec que aquesta llei ja està tenint efectes sobre la població. Aquí també intervé la política de la por: quan fa molt de temps que vius en un pis, amb les condicions actuals del mercat i les dificultats per trobar un lloc on viure, molta gent acaba acceptant les noves condicions del propietari per por a no trobar una alternativa. No dic pas que tots els propietaris actuïn igual; al contrari, hi ha una majoria de propietaris que són responsables. Malauradament, existeixen molts casos que no és així i la gent ho pateix.

Cal fer una projecció de quotes i això s’ha de fer conjuntament amb les empreses. Un dels problemes que tenim és que sovint funcionem per inèrcia, sense preveure les conseqüències de les decisions. Es tracta de demanar a les empreses que, quan vulguin incorporar persones de fora del país, disposin d’un pla que indiqui, a tres anys vista, quants treballadors necessitaran, quins llocs de feina ocuparan i en quines condicions vindran. El que tenim clar des de Concòrdia és que s'ha de treballar amb una planificació mínima, a curt i mitjà termini. A llarg termini és més difícil, però començar amb un sistema de planificació inicial que permeti avaluar els resultats, ajustar-lo i ampliar-lo progressivament.

No dic que estiguem en un punt de col·lapse, però penso que hi ha molta gent que està marxant perquè no pot sostenir el ritme econòmic del país. Cada cop és més difícil viure a Andorra, sigui pel preu del lloguer o per la pèrdua de poder adquisitiu, que afecta cada vegada més la classe mitjana. És veritat que mirar enrere no sempre és la solució, però també és cert que a Andorra havíem tingut un equilibri fantàstic pel que fa a la immigració. Què ha passat? Que no s'ha planificat ni s'ha anticipat res. Hem obert negocis nous, alguns molt grans, però sense preveure quantes persones necessitarem perquè hi treballin. I això també afegeix pressió als serveis públics, a la mobilitat i a altres àmbits.

Aquesta és la pregunta clau. Diem que volem planificar perquè és necessari establir un topall, un sostre de població, a partir de la capacitat real del país. Hi ha qui pot pensar que això pot frenar l’economia, però es tracta de trobar un equilibri. Hem de ser conscients de les dimensions del nostre territori i, també, dels recursos naturals de què disposem. Personalment, em preocupen especialment els recursos hídrics, perquè hi ha estudis que indiquen que tenim moments de molta tensió, als quals cal sumar la demanda extraordinària que es produeix en períodes de màxima activitat turística. El projecte de Concòrdia va en aquesta direcció: orientar el creixement tenint en compte tots aquests límits. Ara mateix no hi ha un límit de població establert, però hem de començar a pensar quina Andorra volem el 2050. Sé que és difícil i que fins ara no s’ha fet, però crec que hem d’avançar en aquest camí.

Col·lapsada. Si continuem amb aquesta tendència, segur. És clar que ningú té una bola de vidre per saber què passarà en el futur, però les xifres i les estadístiques ja ens indiquen cap a on anem, i cada any veiem com la situació empitjora. Pel que fa a la mobilitat, per exemple, podem construir totes les infraestructures que es vulgui, però si el creixement continua sense límits arribarà un moment en què ja no hi haurà marge per fer-ne més, i ens trobarem igualment col·lapsats. Cal que les decisions sobre el creixement i les infraestructures responguin a una mateixa visió de país, que també incorpori opcions com el transport segregat.

Començaré per donar-te la meva opinió com a dona. Jo estic completament a favor de l’avortament lliure, perquè penso que és una decisió que ens correspon prendre a nosaltres. Hi poden intervenir circumstàncies personals, com ara estar o no en parella, però la decisió ha de ser de la dona.

Ha estat un dels temes present al llarg de tota la legislatura i no sabem si arribarà a bon port, encara. La meva companya. la Núria [Segués], ho ha explicat en diverses ocasions: hem tingut durant molts anys un papa més progressista que hauria permès la despenalització tant per a la dona com per al facultatiu mèdic. Al principi de la legislatura hi va haver una finestra d’oportunitat per aconseguir-ho sense posar en risc el sistema institucional, i es va desaprofitar. I ara tenim un papa més conservador.

Sí, és una decisió íntima i personal que les dones haurien de poder prendre al seu país, amb les garanties necessàries. Ara bé, el que tenim clar des de Concòrdia és que nosaltres no posarem en perill el model institucional. I tenim la ferma convicció que les dues coses, despenalització i coprincipat, són compatibles.

El referèndum s’hauria d’haver celebrat abans de la signatura de l’Acord d’Associació, prevista per al 19 d’octubre. El procés s’ha allargat molt. Hi ha hagut diversos anuncis sobre quan podria celebrar-se la consulta i estem acabant el 2026 sense que encara s’hagi celebrat. Els ciutadans teníem dret a disposar de tota la informació i a poder-nos pronunciar abans de la signatura. Pel que fa al contingut, aquest Acord es presenta com un acord de màxims, i això no vol dir necessàriament que sigui el que més convé a Andorra en aquests moments. Des de Concòrdia sempre hem defensat una bona relació amb Europa: formem part del territori europeu i som proeuropeus. Però partim d’una situació de desequilibri i desigualtat social, especialment pel que fa a l’habitatge i el poder adquisitiu, i pensem que la implantació d’aquest Acord pot afegir pressió en aquests àmbits. Que sigui un gran Acord no vol dir que sigui el que ens convé ara mateix. Per això insistim a celebrar el referèndum, amb tota la informació damunt la taula, tant els aspectes positius com els negatius, perquè la ciutadania pugui valorar les conseqüències de la seva decisió.

Tenim l’exemple de Mònaco, que va acabar sortint de les negociacions i no ha patit represàlies. Crec que presentar aquest Acord com l’única sortida forma part d’una política de la por. Almenys, nosaltres ho interpretem una mica d’aquesta manera. No comparteixo el plantejament de dir: “si no signem aquest Acord estem perduts”. Aniria més enllà i diria que les polítiques per corregir els problemes estructurals del país són responsabilitat nostra i es poden impulsar des d’Andorra. No podem pretendre que, si guanya el sí i es ratifica aquest Acord, se solucionin tots els nostres problemes de cop. Encara tenim molta feina a fer internament.

Govern diu que l’Acord no es pot tornar a renegociar, però això tampoc ho sabem del cert. El nostre interlocutor, avui, és una Europa determinada, però podria ser una altra. I no sabem si en el futur Andorra podria reobrir una altra vegada la negociació a partir de noves dades, qüestions internes que tinguem pendents de resoldre o dubtes que ens pot generar l’Acord actual, especialment en el vessant econòmic. Francament, em costa de creure que, en un sistema democràtic, no puguem tornar a parlar amb Europa. No es pot garantir una nova negociació, però afirmar categòricament que, si no signem aquest Acord ja no n’hi haurà cap altre, és una cosa que no podem saber ara.

Un dels aspectes que més ens preocupa és la pressió que pot generar l’Acord en àmbits com l’economia, el mercat de l’habitatge i la demografia. No es poden posar obstacles a les inversions estrangeres en immobles i seleccionar només aquelles que aportin un valor afegit. Amb l’Acord es mantindrà un sistema de quotes, però perdrem capacitat de decisió sobre els criteris de selecció i control que tenim actualment. No podrem diferenciar entre treballadors assalariats i per compte propi provinents de la Unió Europea, ni filtrar-los per professions o titulacions. A més, els autònoms no estaran obligats a fer un dipòsit. I pel que fa al creixement poblacional, en el cas d’Andorra, la previsió de creixement dels permisos de residència de llarga durada és del 7%, mentre que a San Marino és del 3%. Tot plegat podria afegir encara més pressió sobre el territori, els recursos naturals i les infraestructures públiques.

Sí. Crec que l’obertura econòmica del 2011 podia partir d’una intenció positiva, perquè veníem de la crisi profunda del 2008. Però la diversificació econòmica que tothom esperava no va produir-se, i ara ens trobem amb les conseqüències de la compra especulativa d’habitatges i amb una economia molt centrada en el turisme i la construcció. Crec que s’ha governat massa per inèrcia, valorant l’arribada d’inversió estrangera, l’entrada de diners i els bons indicadors econòmics, sense prestar prou atenció a les conseqüències socials d’aquest creixement. S’ha valorat aquest creixement sense atendre prou l’augment de la desigualtat i les dificultats per accedir a un habitatge digne, i sense tenir en compte, tampoc, que el terreny d’Andorra no és infinit i que hem de preservar per damunt de tot el nostre entorn natural.

Concòrdia ha tingut una acció molt positiva al Consell General. Des del partit hem fet moltes coses, hem treballat amb comissions de treball i hem donat suport a la feina dels nostres consellers generals. Crec que s'ha fet molta feina, malgrat que moltes vegades se'ns ha retret que no presentem propostes. Però la realitat és que Concòrdia ha presentat una dotzena de lleis i centenars d'esmenes, algunes de les quals ni tan sols han arribat a ser tramitades. Per tant, des del partit estem molt contents de la feina feta, i també de la tasca desenvolupada al Consell General, perquè hem aconseguit, com deia abans, estructurar el projecte i reforçar algunes de les línies que volem defensar a les eleccions del 2027, amb la voluntat de presentar-nos com una veritable opció de canvi de govern. Pel que fa a l'àmbit personal, t'he de dir que és molta feina, això és així, però també hi ha una cosa que m'agradaria destacar: voldria que la gent participés una mica més en política al nostre país. De vegades pensem que dedicar-s'hi requereix molt de temps, però potser no sempre és així. També és qüestió de posar-s'hi, d'implicar-se i de tenir ganes de participar. M'agradaria que la gent fos més participativa en aquest sentit.

Penso que és una barreja de factors, entre els quals també hi pot haver la por que comentes, tot i que penso que cada vegada menys. Jo tinc 56 anys, sempre m’ha interessat molt la política i he viscut etapes molt diferents. He conegut l’Andorra preconstitucional, aquell país en què les normes funcionaven d’una determinada manera, i potser una part d’aquella por encara perdura. Però avui crec que també hi pesa molt el ritme de vida de la gent i el fet que moltes persones no disposen de temps per implicar-s’hi. L’exposició pública també hi pot influir, però de vegades té més a veure amb preservar la pròpia intimitat que amb la por. Quan parlo de participar en política, també em refereixo a coses tan senzilles com assistir a una reunió de poble o a una trobada informativa. Sovint trobem a faltar més participació en aquests espais, que són oberts a tothom. No cal estar afiliat a un partit per prendre-hi part. De fet, Concòrdia és el primer partit polític al qual m’he afiliat.

Encara no tenim aquesta previsió feta. S’està treballant molt en les candidatures territorials i en la llista nacional, però no podem concretar gaire cosa. Personalment, em sento molt còmoda treballant des de la posició que ocupo ara. D’entrada, no em plantejo formar part de cap llista, sobretot per una qüestió de disponibilitat. La meva feina m’ocupa la major part del temps i no la puc deixar. Tot i que em dedico a Concòrdia de tot cor, he de trobar hores fora de la jornada laboral per assumir les responsabilitats del partit. Per això, de moment, la meva intenció és continuar com a copresidenta. Quan arribi la pròxima convocatòria interna, potser hi haurà un altre candidat o candidata que es presentarà i hi haurà un canvi d’executiva. Ara mateix, però, la meva voluntat és continuar treballant des de la posició que ocupo per assolir aquest canvi de Govern el 2027.