L’Acord d’associació amb la Unió Europea havia de ser un dels grans debats de país dels darrers anys. Un debat serè, llarg, amb arguments, dades i visions diferents sobre quin ha de ser el futur d’Andorra. Però tinc la sensació que, a poc a poc, ens estem allunyant d’això.
Cada vegada parlem menys de l’Acord i més dels uns i dels altres.
Fa unes setmanes, Xavier Espot parlava dels «hiperventilats» que tenen pressa per celebrar el referèndum. Avui, Carine Montaner assegura que els andorrans estan «molt enfadats» i torna a reclamar que es voti com més aviat millor. I fa només uns dies, durant el debat amb Jaume Bartumeu, Cerni Escalé advertia que Andorra ha de trobar un encaix amb Europa, però que aquest encaix no pot ser «per sotmetiment».
Són tres exemples diferents, de tres posicions diferents, però que ens haurien de fer pensar.
Perquè quan en un debat comencem a parlar d’«hiperventilats», d’«enfadats» i de «sotmetiment», és que la temperatura política està pujant. I probablement continuarà pujant a mesura que ens acostem al moment de decidir.
Això no vol dir que aquestes expressions siguin equivalents ni que els arguments que hi ha darrere siguin els mateixos. Tampoc vol dir que no es puguin utilitzar paraules contundents. La política també és passió. Però sí que hauríem de vigilar que l’Acord d’associació no acabi convertint-se en una frontera entre dos bàndols irreconciliables.
Els del sí contra els del no. Els europeistes contra els antieuropeistes. Els moderns contra els conservadors. Els responsables contra els hiperventilats. Els que volen salvar Andorra contra els que la volen vendre.
Si arribem aquí, haurem fracassat tots.
Perquè la realitat és molt més complicada. Es pot estimar Europa i votar que no a aquest acord. Es pot voler preservar la sobirania andorrana i considerar que l’Acord és una bona eina per fer-ho. Es pot tenir dubtes. Es pot canviar d’opinió. I, sobretot, es pot discrepar sense considerar que qui tenim al davant és menys andorrà, menys responsable o menys intel·ligent que nosaltres.
Aquest serà probablement un dels debats polítics més importants que afrontarà Andorra en molts anys. Parlem de sobirania, immigració, habitatge, economia, lliure circulació, oportunitats per als joves i de la relació que volem mantenir amb el nostre entorn europeu. És normal que hi hagi preocupació. És normal que hi hagi passions. I és normal que hi hagi visions completament oposades.
El que no seria normal és que acabéssim importat aquella política de blocs que veiem constantment als països del nostre entorn.
Andorra és massa petita per això.
Aquí ens coneixem. El que avui defensa el sí pot ser el teu veí, el teu company de feina o el teu cosí. I el que defensa el no també. L’endemà del referèndum continuarem vivint junts, treballant junts i construint el mateix país.
Per això, potser el gran repte dels pròxims mesos no serà només decidir si l’Acord és bo o dolent. Serà demostrar que Andorra és capaç de tenir aquest debat sense partir-se per la meitat.
Que Montaner defensi el no amb tota la contundència que consideri. Que Escalé expliqui els riscos que veu per a la sobirania. Que Espot i els partidaris de l’Acord defensin els avantatges que hi troben. I que tots intentin convèncer.
Però convèncer no és desqualificar.
Al final hi haurà una urna. Uns votaran sí i uns altres votaran no. I això és precisament la democràcia.
El problema començarà el dia que deixem de veure una persona que pensa diferent i comencem a veure un enemic.
I, si no vigilem el llenguatge i les formes, cada vegada estem una mica més a prop d’aquest punt.
