Florida ha executat aquesta setmana el pres més gran de la seva història recent. Dominick Anthony Occhicone tenia vuitanta anys quan va rebre la injecció letal, quaranta anys després dels assassinats pels quals havia estat condemnat. La notícia ha reobert el debat habitual sobre la pena de mort, però hi ha una qüestió que sovint queda eclipsada: quin sentit té una execució que arriba quatre dècades després dels fets?
Occhicone havia estat condemnat pels assassinats de l’exmarit de la seva parella i de la mare d’aquest, comesos l’any 1986 a l’estat de Florida. Segons la investigació, va planificar el crim després del deteriorament de la relació sentimental i va acabar amb la vida de tots dos a trets. Un jurat el va declarar culpable de dos assassinats en primer grau i el va condemnar a mort, iniciant un llarg recorregut judicial que no ha conclòs fins aquest mes de juliol.
Tornant a la pregunta plantejada, la pena de mort es justifica, per als seus defensors, com el càstig màxim davant dels crims més greus. Però quan entre la condemna i l’execució transcorre gairebé mitja vida, la naturalesa del càstig canvia. Aquell condemnat ja ha complert, en la pràctica, una cadena perpètua. L’execució deixa de ser la pena principal per convertir-se en l’epíleg d’una vida sencera entre murs.
Aquesta realitat també obliga a mirar cap a l’altra banda del procés: les víctimes i les seves famílies. Sovint s’afirma que la pena de mort els proporciona justícia i tancament. Però és legítim preguntar-se quin tancament pot arribar quaranta anys després. Durant aquest temps han hagut de conviure amb recursos, apel·lacions, ajornaments i noves dates. Han envellit esperant que el sistema fes allò que havia promès fer des del primer dia.
Potser la gran contradicció no és la pena de mort en si mateixa, sinó la lentitud amb què s’aplica. Si una societat considera que un delicte mereix la màxima sanció, és difícil entendre per què necessita quaranta anys per executar-la. I si, per contra, durant aquestes quatre dècades el condemnat ha romàs empresonat sense representar un perill per a la societat, també és legítim preguntar-se què aporta aquella execució final que no hagi aportat ja una vida sencera de privació de llibertat.
Aquest retard acaba desvirtuant el significat de la pena. No és estrictament una pena de mort, perquè abans hi ha hagut quaranta anys de presó. Tampoc és una cadena perpètua, perquè el seu final està predeterminat. És una fórmula híbrida que acumula els efectes de totes dues sense oferir els avantatges que els seus defensors atribueixen a cap d’elles.
La pregunta, doncs, no és només si la pena de mort és compatible amb una societat moderna. També és si una pena de mort que arriba quaranta anys tard continua sent, realment, una pena de mort. Perquè quan la justícia necessita gairebé mitja vida per completar-se, potser el problema ja no és el càstig, sinó el sistema que l’administra.
La justícia tardana acostuma a dir-se que no és justícia. Potser aquest cas n’és la demostració més evident. Després de quaranta anys, ningú no guanya: el condemnat ja havia perdut la seva vida entre reixes, i les víctimes han hagut d’esperar tota una existència perquè arribés un final que, precisament per haver trigat tant, ha acabat perdent bona part del seu sentit.
