En els darrers mesos hem defensat en aquesta columna que la intel·ligència artificial és accessible, útil i que qualsevol pime pot començar a fer-la servir sense necessitat de ser enginyer. Ho mantenim. Però avui toca parlar d’una cosa que poques vegades surt en les presentacions comercials i que cada cop veiem amb més freqüència: el risc de deixar de pensar.
No és una exageració. Un estudi recent d’Adaptavist, fet entre 2.500 professionals de diversos països, inclosa Espanya, revela que un de cada quatre treballadors qualificats es planteja canviar de sector per l’impacte de la IA. No perquè la tecnologia no funcioni, sinó perquè no saben quin paper els queda. I al mateix temps, el 56% reconeix sentir nostàlgia de com es treballava abans de la seva irrupció. No és tecnofòbia. És desorientació.
Quan revisar costa més que fer
Hi ha una dada de l’estudi que mereix atenció especial. El 71% dels treballadors reconeix que la IA els fa més eficients. Però el 38% assegura que dedica més temps a revisar el que genera la IA del que s’estalvia utilitzant-la. Adaptavist ho anomena l’impost de verificació, i és un fenomen que veiem cada setmana en empreses de tota mena: la IA genera un esborrany en trenta segons, però després algú ha de comprovar que les dades siguin correctes, que el to encaixi amb la marca i que el contingut tingui sentit dins del context. Si aquest algú no té el coneixement per fer-ho, l’esborrany es publica tal qual. I aquí és on comencen els problemes.
El filòsof José Carlos Ruiz ho ha expressat amb una claredat que fa respecte: «Hi ha una possibilitat real d’un nou analfabetisme, i és no saber pensar sense delegar en la IA.» L’ha batejat, juntament amb Byung-Chul Han, com a descàrrega cognitiva: el procés pel qual traslladem a una eina tecnològica tasques mentals que abans fèiem nosaltres. Buscar una dada a internet en lloc de memoritzar-la és un exemple innocent. Però quan deleguem l’anàlisi, la redacció, la presa de decisions i fins i tot l’opinió, la cosa canvia de dimensió.
L’expert no desapareix, es multiplica
Ara bé, el missatge d’aquest article no és que la IA sigui perillosa ni que calgui frenar-ne l’adopció. Tot el contrari. El missatge és que la intel·ligència artificial és una eina extraordinària precisament quan hi ha un criteri humà sòlid darrere. Un advocat que utilitza la IA per redactar un primer esborrany d’un contracte i després l’ajusta amb el seu coneixement del cas és més competitiu que mai. Però un advocat que envia l’esborrany sense llegir-lo ha deixat de fer d’advocat.
Passa el mateix en qualsevol àmbit. Un comptable que fa servir la IA per detectar anomalies en els comptes i, més tard, interpreta els resultats amb experiència és imparable. Un comerciant que automatitza les respostes als clients i després supervisa que el to i la informació siguin correctes ofereix un servei millor amb menys esforç. La IA amplifica el criteri de l’expert. El que no pot fer és crear-lo des de zero.
El risc de parlar com una màquina
Ruiz apunta un altre fenomen que pocs esmenten: la inversió del procés lingüístic. Durant anys hem dit que la IA aprèn a escriure analitzant com escrivim nosaltres. Però cada cop és més evident que el procés s’està invertint. Si tots fem servir les mateixes eines per redactar, tots acabem escrivint igual. El mateix to neutre, les mateixes estructures, la mateixa manera de dir les coses. La diversitat del llenguatge, que és la diversitat del pensament, es va reduint sense que ens n’adonem.
Per a una empresa, això té conseqüències. Si el teu correu electrònic sona igual que el de la competència, si la teva proposta comercial té el mateix to que qualsevol altra generada per IA, si el teu contingut a xarxes socials és indistingible del de milers d’empreses, on queda el teu valor diferencial? La resposta, paradoxalment, és en el factor humà. En la veu pròpia, en el criteri, en la capacitat de dir les coses d’una manera que cap algorisme replicarà.
Una oportunitat per als qui pensen
Per a les empreses andorranes, el missatge és esperançador. En un mercat petit, on les relacions personals, la confiança i el coneixement del client tenen un pes enorme, el criteri humà no és un cost: és el principal actiu. La IA pot ajudar a escalar, a ser més eficient, a arribar més lluny. Però qui marca la diferència continua sent la persona que sap què fer amb el que la IA li dona.
La millor manera de preparar-se per a l’era de la intel·ligència artificial no és aprendre a fer servir totes les eines. És assegurar-se que no deixem d’entrenar allò que cap eina pot substituir: el pensament propi.
