Durant molt de temps, hem tractat l’entorn digital com si fos un espai separat de la vida real. Un lloc diferent, gairebé paral·lel, on les regles socials, educatives i jurídiques semblaven operar amb menys intensitat. Però aquesta distinció cada vegada té menys sentit. Per als infants i adolescents, l’espai digital forma part de la seva quotidianitat. Hi aprenen, s’hi relacionen, s’hi exposen, hi construeixen vincles i també es poden veure afectats drets essencials com la intimitat, la imatge, l’honor, la salut emocional o el lliure desenvolupament de la personalitat.
Per això, la protecció dels menors en l’àmbit digital no hauria de plantejar-se com una qüestió merament tecnològica, ni tampoc com un debat simplificat entre prohibir o permetre. És, sobretot, una qüestió de drets i de responsabilitats. Els infants i adolescents tenen dret a participar en l’entorn digital, però també tenen dret a fer-ho en condicions de seguretat, amb acompanyament i amb una protecció adequada a la seva edat i maduresa.
En aquest context, la modificació de la Llei qualificada dels drets dels infants i els adolescents per reforçar la protecció en l’entorn digital obre una reflexió especialment oportuna. La norma posa sobre la taula una realitat que ja no es pot ignorar: els riscos digitals no són hipotètics ni marginals, sinó que formen part del dia a dia de moltes famílies. L’accés a continguts inadequats, l’exposició excessiva, la pressió de les xarxes socials, la captació constant de dades o la dificultat per gestionar la pròpia identitat digital exigeixen una resposta jurídica i educativa coherent.
Ara bé, protegir no vol dir demonitzar. La tecnologia ofereix oportunitats evidents d’aprenentatge, comunicació i accés al coneixement. El repte no és apartar els menors del món digital, sinó evitar que hi accedeixin sols, sense criteri i sense eines. En aquest punt, el dret té una funció essencial, però limitada, ja que pot establir marcs, obligacions i garanties, però no pot substituir l’acompanyament adult ni l’educació digital.
Probablement, aquest és un dels punts més delicats del debat. No es pot exigir als menors una maduresa que encara estan construint, ni traslladar tota la càrrega a les famílies quan l’entorn digital funciona amb dinàmiques complexes i amb interessos econòmics evidents. Per això, qualsevol regulació en aquesta matèria ha de buscar un equilibri entre llibertat, protecció i proporcionalitat.
Andorra té l’oportunitat d’abordar aquesta qüestió des de la proximitat i la coordinació. La seva dimensió pot facilitar una resposta més transversal entre famílies, centres educatius, institucions i professionals. Però l’objectiu hauria de ser construir una cultura digital que no es basi només en la restricció, sinó en la responsabilitat.
En definitiva, protegir els infants i adolescents en l’entorn digital no significa desconfiar de la tecnologia, sinó reconèixer que els seus drets també han de ser garantits en aquest espai. I això exigeix normes, sí, però també criteri, educació i una presència adulta capaç d’acompanyar sense substituir, orientar sense envair i protegir sense demonitzar.
