Just abans de les eleccions, saltava la notícia que Espanya superava els 48 milions d’habitants. Ningú no es va posar les mans al cap, sinó que més aviat es considerava una bona notícia: mai com ara no havia viscut tanta gent a l’estat; mai com ara no hi havia hagut tanta població habitant, treballant i convivint en pau i tranquil·litat en aquest subcontinent europeu que representa la mal anomenada península hispànica. El mateix i més es podria dir de Catalunya, que ha passat del «Som 6 milions» de Pujol el 2000, al ja arribem als 8 de l’actualitat. Enrasant, es poden comptar 3 milions de persones que han entrat a Catalunya en els últims vint anys, amb un augment d’un 30% molt per damunt del 15% d’EUA, per exemple. Quin país aguanta tot això? Quins són els costos culturals i socials que hi corren associats?
Enmig de plegat, Ripoll, on surt guanyant una regidora d’Aliança Catalana amb missatges extrems. Pel meu passat personal a la capital ripollesa, conec bé l’admiració dels habitants de la Vila Comtal a aquesta membre del consistori, instal·lat d’altra banda a l’antiga procura del monestir. En realitat, el missatge és simple: Catalunya s’esgota; els estrangers ens envaeixen; Ripoll ha pres una mala fama des dels atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona; la solució es troba en l’expulsió dels estrangers. En aquesta comesa, hi ajuda fins i tot que Guifré el Pilós fou ferit de mort per un àrab, fomentant que l’enfrontament s’allargassi de forma atàvica en el temps. La veritat és que la fractura social provocada aquell estiu encara no s’ha solucionat, més aviat ha tendit a l’enquistament, perquè la comunitat magrebina va proclamar des dels micròfons de la plaça de l’ajuntament que la culpa era dels catalans, que no els havien sabut acollir i perquè els ripollesos se senten, des d’aleshores, acusats dels mals del país, quan el seu orgull consisteix en bressolar Catalunya.
L’engany es troba en voler trobar respostes simples a preguntes complexes, com ara perquè els ripollesos tenen la sensació que hi ha massa immigrants i, encara, aquests marroquins. Ripoll comptava amb 10.641 habitants a principis de 2022, dels quals 1.418 eren estrangers i d’aquests, més de la meitat, 795 eren marroquins. La resta, d’altres països. Un s’ha de demanar ¿què hi fa tot aquest gruix de gent aquí, si no és treballar i mirar de guanyar-se la vida per tenir un futur millor per a ells i els seus descendents? En realitat, venen a ocupar llocs de treball a la indústria metal·lúrgica per als homes i, per a les dones, l’assistència a la llar i a les persones grans, que són nombroses a Ripoll: 2.569, més d’una quarta part, blanques, catòliques, conservadores, com a tipologia, que necessiten de molts serveis i atencions personals. La sospita es projecta fàcilment quan es penja sobre els estrangers les culpes dels mals de la societat, com el tràfic de drogues o el terrorisme. La veritat és que si tot aquest número de persones es dediqués a activitats il·lícites, les taxes de delinqüència serien altíssimes i, en realitat, no.
Eixamplant el focus de la qüestió, aportem algunes dades més, com ara que Ripoll compta amb una mitjana de 45,64 anys per habitant, quan la de Catalunya és de 43,1 i que, en canvi, va perdre 80 habitants el 2022. Per contra, les comarques del voltant creixien: Cerdanya, Garrotxa, Osona, Berguedà. Torelló va guanyar 173 habitants en el mateix període, Manlleu 79 i Girona uns 734 espectaculars. Tot plegat dibuixa un context força depriment, de població envellida, on el jovent més aviat ha de buscar-se la vida fora de la vila i de la comarca, perquè no troba a casa seva perspectives de futur. En aquest caldo de cultiu, és fàcil que pugi el populisme de respostes simples a qüestions complexes com les que suara s’acaben d’esbossar.
A més població, més riquesa i més desenvolupament; nombre més alt de treballadors que cotitzen, estalvien, inverteixen, consumeixen (Gn 22,17). A Catalunya, ens hem de demanar com és possible que tenint un nivell d’activitat i de vida tan accelerat, en canvi la gent se sent més aviat insegura, que no vol portar fills al món i que, per tant, donat que l’objectiu és el profit econòmic, el que es necessita sigui mà d’obra estrangera. Es tracta d’una qüestió d’equilibri i justícia social, donat que els països del primer món s’han dedicat a espoliar els pobres? Es tracta del fet que la gent viu allà on es genera riquesa i no pobresa? Diner crea diner. La misèria tan sols porta a més misèria.
Que no se m’enfadin els amics de Ripoll, però alguna cosa important falla en les perspectives econòmiques i culturals a les que cal posar remei d’alguna manera. Del contrari, la fractura social s’eixamplarà sense aturador, com una excepció enmig del nostre bell país.
