La setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’impartir dues conferències sobre intel·ligència artificial per a empreses en una de les entitats bancàries del país. Més enllà de les xerrades, el més valuós van ser les converses posteriors: empresaris i empresàries de tota mena, des de companyies amb centenars de treballadors fins a comerços familiars de dues o tres persones, em van explicar què esperaven de la IA. I en vaig sortir confirmant una cosa que feia temps que intuïa: davant la intel·ligència artificial, a Andorra hi conviuen dues realitats molt diferents. Convindria deixar clar d’entrada que la intel·ligència artificial ja no és una promesa de futur ni un privilegi de multinacionals. És una eina quotidiana, accessible avui mateix per a qualsevol negoci. Però la pregunta útil ja no és «utilitzo la IA o no?». La pregunta de debò és una altra: «què necessito jo, concretament?». I aquí és on apareixen les dues Andorres.
La primera és la de l’empresa més gran, la que ja té una estructura, departaments i certa complexitat. Aquesta empresa no busca una eina. Busca un soci estratègic local de proximitat. Algú que entengui el seu negoci des de dins, que identifiqui on hi ha oportunitats reals d’automatització i que l’acompanyi en el procés, pas a pas. El que necessita no és comprar programari, sinó un pla a llarg termini i automatitzacions fetes a mida. Penseu en una gestoria d’Escaldes-Engordany amb quinze treballadors que dedica desenes d’hores cada mes a classificar factures i preparar declaracions: el que li canvia la vida no és un programa comprat a correcuita, sinó algú que s’assegui amb ella, entengui el seu flux de treball i munti la solució sobre el seu cas real. Per a aquest perfil, la solució genèrica comprada de catàleg i abandonada al cap de dos mesos no funciona mai. Menys solució de prestatge i més implementació adaptada al cas concret. La segona Andorra és la de la petita i mitjana empresa, el teixit majoritari del país. El seu problema no és la manca d’opcions. És exactament el contrari: l’excés. Avui hi ha tantes eines amb IA — desenes que apareixen cada setmana — que el que aclapara és, precisament, haver de triar. Aquesta empresa no necessita aprendre-les totes. Necessita saber quines li aporten valor real i com integrar-les en el dia a dia. Imagineu una botiga de material d’esquí del Pas de la Casa que cada temporada respon les mateixes cinquanta preguntes per WhatsApp, o un restaurant que perd les tardes gestionant reserves i comandes a proveïdors. No els cal un màster en tecnologia; els cal saber quina eina concreta els traurà aquella feina repetitiva de sobre. És a dir, necessiten formació, no dependència. Una eina de vint euros al mes que es fa servir bé, ja els canvia la setmana. I aquí la cosa important no és la sofisticació tècnica, sinó el criteri: saber distingir el que serveix del que només fa soroll. El que uneix les dues Andorres és un valor transversal que defineix la manera de fer negocis al país: aquí no es compra tecnologia, es compra que t’entenguin.
Per això l’error de fons és el mateix en tots dos casos — oferir la mateixa cosa a perfils que necessiten coses oposades. La gran empresa que rep un curset genèric i la petita que rep una proposta d’automatització a mida de 50.000 euros, surten igual de frustrades. I en un territori petit com el nostre, aquesta distància es nota molt més. La proximitat, el coneixement del teixit local i les relacions de confiança no són un afegit: són l’avantatge competitiu real. Dit això, hi ha una cosa en què totes dues haurien de començar igual: pel problema, no per l’eina. Identificar la tasca més repetitiva i pesada de la setmana, i provar-la en petit abans d’escalar res. No al revés. Perquè la temptació és sempre comprar primer i preguntar-se després per a què servia. Convé recordar, a més, que això no és una cursa guanyada per ningú: La IA ja arriba a gairebé tres de cada cinc grans empreses espanyoles, però només al 18% de les petites; si comptem les microempreses, l’adopció real baixa del 21% al 14% (CaixaBank Research, 2026). Qui ho faci amb cap i ordre, encara té marge per avançar. I un apunt de prudència, sense alarmismes: la IA proposa, la persona decideix. El judici humà no desapareix, s’eleva. Qui esperi que una eina prengui les decisions del seu negoci s’equivoca de pla; qui l’utilitzi per tenir més temps i millor informació per decidir, encerta. La tecnologia no substitueix el criteri de l’empresari andorrà — l’amplifica. Dues Andorres, doncs, amb dues necessitats oposades. La gran, un soci que l’acompanyi a llarg termini. La petita, formació i criteri per no ofegar-se en l’excés d’opcions. El dia que deixem de tractar-les igual, començarem a fer-ho bé. Perquè totes dues comparteixen la mateixa actitud guanyadora: començar amb criteri.
