Quan una societat necessita una llei per recordar als seus fills que el pati és per jugar, parlar i relacionar-se, alguna cosa ha fallat pel camí. La possible prohibició dels telèfons mòbils a les escoles no hauria de ser vista com una restricció de drets, sinó com la conseqüència d’una evidència que fa temps que s’imposa, que la tecnologia ha ocupat més espai del que li correspon. Resulta significatiu que siguin les mateixes famílies i les entitats que treballen amb infants i adolescents les que rebin la mesura amb bons ulls. No és una demanda ideològica ni nostàlgica. És la constatació que els dispositius, sense límits clars, han alterat les dinàmiques de socialització, han afavorit noves formes d’aïllament i han traslladat conflictes virtuals a l’aula. «És trist que s’hagi d’arribar a legislar», afirma la presidenta i fundadora de l’ADJRA, Sandra Cano. I té raó. És trist perquè les normes haurien de ser l’últim recurs, no el primer. Però encara seria més trist continuar mirant cap a una altra banda mentre es normalitza una dependència que afecta el desenvolupament personal i la convivència dels més joves.
