Carlos Salinas és especialista en gestió de riscos i desenvolupador de plataformes regulades d’actius digitals dins del sector bancari. Ens explica per què el debat sobre els actius digitals institucionals ha anat més enllà de la custòdia i què significa la garantia programable dels actius del món real per a la pròxima fase dels mercats de capitals.
Per què aquest moment de la digitalització és diferent dels anteriors?
Perquè ja no estem optimitzant els sistemes existents. Els estem reconstruint. Com es representa el valor, com es mantenen els actius, com es processen les dades, com s'estableix la confiança: cadascun d’aquests aspectes es reconstrueix alhora. Quan això passa, un país ha de decidir si lidera, s'adapta o continua.
Andorra és prou petita i flexible per operar com a laboratori, un avantatge real si s’utilitza de manera deliberada.
Com va començar el seu treball en la transformació digital a Andorra?
Vaig venir fa quinze anys per participar en la modernització del sistema bancari des de dins: processos interns, sistemes informàtics, models operatius. Em vaig quedar perquè la feina importava i perquè el país permetia que les iniciatives passessin de la idea a l'execució més ràpidament que les jurisdiccions més grans.
Fa quatre anys, amb el marc regulador dels actius digitals prenent forma, el següent pas es va fer visible: construir un pont real entre l'economia tradicional i els mercats digitals.
No especulació, no narrativa: serveis que les institucions realment poguessin utilitzar.
Van haver de convèncer els clients perquè interactuessin amb els actius digitals?
Menys del que la gent suposa. Molts clients institucionals ja estaven exposats i ja entenien perfectament la mecànica. El que faltava no era l'interès. Era la infraestructura: confiança, processos ben dissenyats, gestió de riscos i un camí clar a través del marc regulador.
Una vegada aquestes capes són al seu lloc, la conversa canvia. Els clients reben un millor servei i les institucions atrauen activitat que abans s'havia de traslladar a altres llocs.
Com descriuria el paper actual dels actius digitals en el sistema financer?
Pel que fa a la mida, encara és un sector petit. Pel que fa a la trajectòria, però, és estructural i s’està accelerant des d’una direcció que la majoria d’observadors encara no ha anticipat.
L’economia agèntica està arribant més ràpidament del que el sistema financer pot assumir. A mesura que els agents d’intel·ligència artificial autònoms passen de simples demostracions tecnològiques a eines operatives - reservant serveis, transaccionant, assignant capital o liquidant operacions, necessitaran una infraestructura nativa per intercanviar valor entre ells.
Els actius digitals són l’única infraestructura existent capaç de portar el comerç de màquina a màquina a escala. Un dòlar digital es pot representar amb catorze decimals de precisió. Una màquina pot executar transaccions amb una granularitat que cap xarxa de targetes ni cap sistema bancari tradicional pot processar.
La liquidació és instantània, programable i verificable.
Això esdevé un requisit estructural per a una economia en què una part creixent de les transaccions ja no serà iniciada per humans.
Aquesta és la raó més profunda per la qual la majoria dels actius que avui existeixen en forma tradicional —accions, bons, fons, productes estructurats o exposicions immobiliàries— acabaran representant-se digitalment.
No perquè la tokenització estigui de moda, sinó perquè les contraparts de les transaccions de la pròxima dècada seran cada vegada més màquines.
I aquesta dinàmica no és teòrica: ja la veiem operar a escala institucional. Andorra n’és un exemple recent.
Fa pocs anys, integrar actius digitals dins l’oferta bancària semblava una aposta remota; avui és una pràctica estesa. El 100% dels bancs del país ofereixen algun tipus de servei relacionat amb actius digitals.
Ningú no vol quedar-se fora. És el patró típic d’un entorn d’innovació: uns lideren, els altres segueixen, i arriba un moment en què el cost de no oferir el servei supera el cost d’oferir-lo.
Quan aquesta migració s’estengui també a la capa dels actius, els terminis de liquidació es reduiran dràsticament, els costos de transferència disminuiran i la transparència augmentarà.
Aquesta és la part de la conversa que realment importa. No l’evolució dels preus.
Recentment ha passat d’un banc a Estating. Quina va ser la lògica darrere d’aquest pas?
Estating no neix amb el discurs cripto. És una plataforma de titulització ja operativa, amb vehicles luxemburguesos, distribució a través de Clearstream, Euroclear i SIX, i tot l’aparell legal i d’auditoria que exigeix l’inversor institucional.
La seva activitat sempre ha estat la mateixa: prendre actius immobiliaris d’alta qualitat, estructurar-los amb la disciplina pròpia dels mercats de capitals i posar-los a disposició d’una xarxa de distribució.
El que ha canviat, i el que m’ha portat aquí, és que aquesta xarxa s’està ampliant. Al costat dels canals tradicionals ha aparegut un nou conjunt de capital, format gairebé sense que la indústria se n’adonés: tresoreries de stablecoins que necessiten generar rendiment, protocols de préstec DeFi amb milers de milions de TVL que busquen col·lateral d’alta qualitat i assignadors de capital nadius en cadena que volen exposició a actius del món real.
És capital real, amb demanda real, i exigeix la mateixa disciplina d’estructuració que el capital institucional clàssic.
La lògica d’aquest pas és, per tant, una evolució natural, no una ruptura. Una companyia de titulització que ja estructura col·lateral institucional té tot el que necessita per estendre el seu model cap a aquests nous canals: el mateix actiu subjacent, la mateixa governança i la mateixa diligència, amb una capa addicional que permet que el col·lateral sigui llegible per a la infraestructura programable.
La banca t’ensenya com es comporta el capital institucional. Treballar amb aquesta nova capa permet servir aquest capital allà on s’estigui formant, tant en entorns tradicionals com digitals, sense haver d’escollir entre els dos mons.
I quan parla de «canvis», es refereix a alguna cosa més que les finances?
La intel·ligència artificial, la robòtica, l’espai, la medicina regenerativa i la longevitat són àrees que convergeixen; no funcionen en paral·lel. La meva feina consisteix a entendre com es connecten i traduir aquest coneixement en solucions que els clients puguin utilitzar realment, sempre amb un control del risc pragmàtic.
El capital segueix la infraestructura. I la infraestructura segueix la tecnologia.
Va ser a Davos al gener. Quin va ser el missatge dominant del fòrum d’aquest any?
Que la tecnologia i l’economia ja no són converses separades. El tema central va ser la sobirania digital: el pas d’una infraestructura externalitzada cap a sistemes que els països i les institucions poden controlar realment.
Després de dues dècades de globalització de les dades i de la capacitat computacional, la direcció s’ha invertit. La seguretat, l’autonomia i la resiliència es consideren ara actius estratègics, no simples preferències tècniques.
Què significa realment la sobirania digital a la pràctica?
Significa posseir les capes que importen: centres de dades, capacitat de càlcul, xarxes i marcs de governança.
La major part de les dades del món es troben dins de la infraestructura d’Amazon o Google. Això és convenient, però no equival a control. Si els teus sistemes crítics es troben fora de la teva jurisdicció, la teva capacitat per protegir-los queda estructuralment limitada.
La sobirania no és un eslògan. És una qüestió operativa relacionada amb el lloc on s’executen les càrregues de treball i amb qui pot interrompre’n el funcionament.
On deixa això la ciberseguretat?
Al centre de tot. Si controles la infraestructura, controles també el risc. Això requereix més inversió, una supervisió més precisa i una postura defensiva proactiva.
Empreses com Palantir han demostrat què significa un control operatiu seriós. Els països, o almenys els seus ecosistemes crítics, hauran de desenvolupar capacitats equivalents, adaptades a la seva mida i estructura.
Quin avantatge té Andorra per posicionar-se com a laboratori de sobirania digital i infraestructura financera?
L’escala i la velocitat de decisió. Andorra és prou petita per provar una arquitectura completa —maquinari, programari, xarxes, governança i la capa financera que hi ha al damunt— d’una manera que les jurisdiccions més grans no poden.
Si un model de grau sobirà funciona aquí, es converteix en un model exportable. Aquesta és la funció del laboratori: construir-lo, demostrar-lo i després fer-lo portable a altres mercats que afronten els mateixos reptes estructurals.
L’euro digital sovint es presenta com el futur dels pagaments. Com ho veu?
És més un projecte polític que no pas una transformació real per als usuaris ordinaris. Ja existeixen alternatives privades eficients per a la majoria dels casos d’ús quotidians.
Si la transparència és l’objectiu, la despesa pública seria el lloc natural per començar a aplicar-la. Aquesta seria una demostració creïble. Fins aleshores, la proposta de valor per al ciutadà mitjà continua sent limitada.
De cara al futur, quin producte creu que creixerà més ràpidament?
Les garanties programables basades en actius del món real.
No la tokenització com a etiqueta, sinó la construcció d’estructures eficients en termes de capital en què els actius d’alta qualitat, començant pels immobles institucionals, puguin servir com a garantia creïble dins dels mercats digitals.
És aquí on es troben realment el món institucional i l’ecosistema blockchain. Això amplia l’accés als serveis financers a escala local i, encara més important, crea una nova capa d’infraestructura de mercat que combina la disciplina reguladora amb la composabilitat en cadena.
La següent fase dels serveis financers no es definirà pels productes que es llancin en cadena. Es definirà pels actius que hi puguin migrar de manera creïble com a garantia.
Aquesta és la conversa que el sector immobiliari està especialment ben posicionat per liderar, i és també una conversa que Andorra està ben preparada per acollir.
SUBSCRIU-T'HI
De la redacció al teu dispositiu
