Vas al supermercat i observes com moltes persones, abans d’escollir un producte concret, el comparen amb diverses marques.
Inevitablement, recordes com fa uns anys era possible omplir la cistella amb el mateix import que avui tot just permet cobrir un cap de setmana.
Abans, la gent sortia del supermercat amb la cistella plena. I no només plena, sinó variada: carn, peix, fruita, i fins i tot algun caprici.
Ara, l’escenari però, és ben diferent.
A principis de mes encara es veu alguna cistella mig plena. Però, a mesura que s’acosta el final, s’imposa la prudència: es compra el just i necessari. I si pot ser de marca blanca, millor.
I el cert és que darrere de cada cistella mig buida, hi ha una història.
Decisions que no sempre es trien
La història d’una família que, davant de dificultats econòmiques, decideix destinar els pocs ingressos que té a menjar, en lloc de pagar el lloguer. O d’aquella que, en la mateixa situació, prioritza ajudar un fill amb els seus estudis universitaris, amb l’esperança d’oferir-li un futur millor. O potser d’aquella que ha hagut de fer front a una despesa imprevista, com la malaltia del seu gos, que en aquell moment s’ha convertit en una prioritat absoluta, encara que això impliqui igualment deixar de pagar el lloguer.
Un lloguer que, evidentment, ja no és el que era fa uns anys, sinó que per a moltes famílies representa un esforç que, en molts casos, supera àmpliament la meitat del seu salari.
I és possible que aquesta situació (deixar de pagar el lloguer per poder fer front a altres necessitats) es repeteixi més d’una vegada, perquè la vida està plena d’imprevistos i mai no avisa de quan el teu gos es posarà malalt o de quan la rentadora, sense previ avís, decidirà deixar de funcionar.
Dues realitats que conviuen
En aquests casos, ens trobem enfront dues realitats.
D’una banda, l’arrendatari, que es troba en una situació econòmica precària i incompleix les seves obligacions contractuals, sovint sense mala fe.
De l’altra, l’arrendador, que deixa de percebre uns ingressos amb els quals comptava. I no oblidem que, en molts casos, es tracta de petits propietaris que també depenen d’aquests ingressos per pagar una hipoteca, per ajudar un fill o, senzillament, per mantenir el seu equilibri econòmic.
Sigui com sigui, ambdues parts resulten afectades.
D’una banda, l’arrendatari que, tot i actuar sense mala fe, no pot complir amb les seves obligacions. De l’altra, l’arrendador, que es veu privat d’uns ingressos amb els quals comptava i es veu obligat a iniciar accions per fer valdre els seus drets.
Aquesta situació, no desitjada per cap de les parts, condueix sovint a la resolució anticipada i unilateral del contracte d’arrendament per part de l’arrendador, mitjançant la interposició de la corresponent demanda judicial.
Una segona oportunitat: l’enervació de l’acció
El que molta gent desconeix, però, és que la llei preveu un mecanisme per evitar que l’arrendatari hagi d’abandonar el que considera casa seva.
Parlem de l’enervació de l’acció.
Aquest mecanisme actua com un escut i ofereix una segona oportunitat a l’arrendatari.
En efecte, l’enervació de l’acció permet a l’arrendatari evitar la resolució del contracte i, per tant, el desnonament, sempre que regularitzi la situació dins del termini concedit legalment.
Per exercir-la, l’arrendatari ha de consignar judicialment les rendes degudes, així com les quantitats assimilades (com ara subministraments), abans que finalitzi el termini per contestar la demanda.
Ara bé, aquest dret no és absolut ni es pot exercir en tots els casos.
El legislador també ha volgut evitar abusos i per tant, no és possible enervar l’acció si l’arrendador ha requerit fefaentment el pagament amb un mes d’antelació a la demanda, o si l’arrendatari ja ha utilitzat aquest mecanisme amb anterioritat respecte del mateix arrendador.
I és precisament en aquest equilibri entre protecció i límit on es fa evident la complexitat d’aquestes situacions.
Perquè sovint, darrere d’un impagament hi ha una situació que ha desbordat qui la pateix.
I darrere d’una reclamació, la necessitat de protegir un dret que també és legítim.
