Anna Ruiz

L’anterior presidenta, Montse Valls, portava aproximadament vuit anys al capdavant de l’associació i va decidir deixar el càrrec perquè és una feina que desgasta molt emocionalment. No hi va haver cap problema greu, simplement va considerar que havia arribat el moment que una altra persona agafés el relleu. Tot i això, continua vinculada i dona suport sempre que cal. L’associació, de fet, va ser fundada pel seu pare, Pere Valls, després que la seva esposa patís alzheimer. Cada any es feia la gala Pere Valls en homenatge al fundador, una iniciativa que ara es vol recuperar.

Jo no formava part de la junta directiva. Era usuària de l’associació i assistia als grups de suport perquè necessitava ajuda per afrontar la malaltia de la meva mare. Allà vaig trobar suport emocional, psicològic i també orientació pràctica sobre com afrontar l’evolució de la malaltia. Quan es va plantejar la necessitat de trobar una nova presidenta, vaig decidir oferir-me. Ho faig per agraïment, però també perquè crec que una persona que viu aquesta situació pot empatitzar molt més amb les famílies afectades.

Treballem tant per a les persones afectades com, sobretot, per als seus cuidadors. Quan una família arriba a l’associació, els orientem sobre tots els tràmits que hauran d’afrontar: recursos socials, ajudes, residències, centres de dia o subvencions. També oferim suport emocional i psicològic, perquè conviure amb aquesta malaltia és molt dur. Moltes persones arriben sense saber què es trobaran ni com evolucionarà la situació.

Sí. Encara hi ha molt tabú al voltant de l’alzheimer. Hi ha famílies que, perquè tenen recursos econòmics, intenten gestionar la situació de manera privada i no busquen ajuda externa, però emocionalment també pateixen molt. Nosaltres volem que la gent parli del que viu i entengui que demanar ajuda no és cap debilitat.

Perquè actualment les ajudes són molt limitades. Si la malaltia fos reconeguda com a discapacitat, les persones afectades podrien accedir a més recursos econòmics i socials, com passa amb altres col·lectius. Ara mateix, per exemple, només hi ha ajudes parcials relacionades amb les residències si els ingressos no són suficients. Però una persona amb alzheimer no té dret a una pensió específica vinculada a la seva dependència.

Sí. Volem començar a moure aquest debat polític i institucional. De fet, hi ha prevista una reunió amb la ministra d’Afers Socials per començar a plantejar aquesta reivindicació.

Sí, és un dels grans somnis de l’associació, encara que sabem que és complicat i molt a llarg termini. Ens agradaria que Andorra pogués tenir una residència especialitzada en demències. Actualment, les persones amb alzheimer conviuen en centres geriàtrics amb gent gran que no pateix deteriorament cognitiu sever, i això genera situacions molt complicades. Les persones amb demència necessiten una atenció molt específica i professionals especialment formats.

Creiem que falta especialització i també més formació del personal. Hi ha professionals molt implicats, però aquestes malalties requereixen coneixements específics. Volem entendre millor quin és el funcionament actual de les residències i fins on es pot millorar. També volem saber quines eines legals tenim com a associació per denunciar situacions que no considerem adequades.

Començarem a reunir-nos amb diferents institucions, especialment amb Afers Socials i Salut. També mantenim contacte amb el Servei d’Atenció Domiciliària, perquè sovint són els primers que entren en contacte amb les famílies. Ara mateix estem en una fase inicial: volem escoltar, entendre com funciona el sistema i veure fins on podem arribar per millorar la situació de les persones amb alzheimer i dels seus cuidadors.