Quan parlem de bullying o assetjament, automàticament mirem cap a la infantesa, pensem en aules, patis d’escola, motxilles tirades al sòl, insults dits en veu alta o directament cridats, i grups d’adolescents assenyalant a algú per tal de convertir-lo en un objectiu de burla comú. I aquesta evocació és bastant lògica, perquè, per sort, fa uns anys que treballem per visibilitzar un problema que ha deixat moltes ferides silencioses que han ensenyat les seves cicatrius ja en l’edat adulta.
Però hi ha una veritat incòmoda, de la que en parlem molt menys, i és que l’assetjament no desapareix a mida que anem fent anys, només canvia de forma. Es torna més refinat, més silenciós i sobretot, més difícil d’assenyalar, perquè ja no es presenta amb empentes ni burles estridents. En l’edat adulta l’assetjament aprèn a disfressar-se d’opinió, de broma simpàtica, de comentari innocent, de distància casual o de gest ambigu. I és precisament tot això el que el fa tan devastador, perquè fa mal, però ja no es pot demostrar, es tracta d’una crueltat que s’ha tornat elegant.
Els nens acostumen a actuar en grup i de manera visible, formant aliances evidents i escudats en aquestes, riuen, insulten i exclouen uns davant uns altres, amb una violència crua i directa. En canvi, els adults acostumen a dominar molt millor les aparences. La persona que inicia una dinàmica d’assetjament no es mostra mai agressiva davant tothom, més aviat al contrari. Gairebé sempre es tracta d’una persona amable i encantadora, servicial amb la gent per tal de guanyar-se l’estima del seu entorn, consolidant-se així com una bona, boníssima, persona. I aquesta és la part més desconcertant per a qui pateix l’assetjament, ja que ningú imagina que darrere d’un somriure tan correcte es troba una estratègia de desgast emocional.
I tot comença amb petites llavors, com un comentari innocent, «és molt sensible», un dubte llençat a l’aire amb suavitat, «no sé si se li pot explicar això», un crítica amb caire de broma, «ja sabem com es posa», o una insinuació que es va repetint en diferents oïdes perquè es vagi escampant per si sola, “és una mica envejosa”. Per separat, res de tot això sembla greu. Però quan les juntes, aquestes gotetes van erosionant la imatge de la persona, de mica en mica, sense grans escenes, i al final aconsegueixen l’objectiu, canviar la percepció del grup. El que abans era proximitat es torna reserva, el que era confiança es transforma en sospita, i la víctima comença a notar quelcom difícil de nomenar: ja no ocupa el mateix lloc. És curiós, no ha passat res, i, no obstant això, ha passat tot.
I arribem a l’aïllament invisible, potser una de les ferides més profundes de l’assetjament adult. I és que en aquests casos no hi ha un atac directe sinó un aïllament progressiu, on a poc a poc deixen de comptar amb tu, no t’inclouen en les converses importants, succeeixen reunions de les quals no t’avisen, els missatges es responen tard o simplement no es responen, comences a notar silencis estranys quan arribes i perceps mirades que no saps interpretar. I és en aquest moment en què apareix una de les emocions més doloroses: la confusió. La víctima es planteja si està exagerant, si imagina coses o està massa susceptible. Dubta de la seva intuïció, de la seva memòria i fins i tot del seu dret a sentir-se ferida. I aquesta és la victòria cruel de la persona assetjadora, aconseguir que la víctima es converteixi en jutgessa de si mateixa.
I arribats a aquest punt trobem la pitjor de les conseqüències, ja que el mal emocional és una ferida sense blaus, i moltes persones minimitzen el patiment que se sent perquè no hi ha cops visibles, obviant que les agressions psicològiques deixen marques pot ser fins i tot més profundes. La persona assetjada comença a viure en alerta constant, analitzant cada gest, cada paraula i cada silenci. Es pregunta que ha fet malament per arribar a aquesta situació, i intenta corregir-se per tal de recuperar un afecte que no entén per què ha perdut, gastant una gran quantitat d’energia per desxifrar un clima hostil que ningú dels altres reconeix com a tal. I aleshores apareixen les conseqüències importants, l’ansietat, l’insomni, la tristesa persistent, la sensació d’inutilitat, la pèrdua d’autoestima, el bloqueig mental, la por social, l’esgotament emocional, i, potser la més trista de totes, deixar de ser un mateix. I amb aquestes conductes, hi ha persones brillants que es tornen petites, persones espontànies que comencen a callar, persones alegres que aprenen a caminar amb cura i persones segures que comencen a demanar perdó pel mer fet d’existir. I, no ens enganyem, això també és violència.
Si hi ha un escenari especialment nociu i devastador per aquesta mena d’assetjament és la feina. I és que del treball no només en depèn el salari, sinó que, tanmateix, depenen la dignitat, l’autonomia, la sensació de vàlua, el projecte personal i, en molts casos, l’estabilitat de tota una família. Quan algú és assetjat en un entorn laboral, no pot simplement marxar-ne sense conseqüències, ja que necessita aquesta ocupació i necessita sostenir la seva vida, i aquesta necessitat a més, augmenta la sensació de tancament. Per a més inri, en l’àmbit professional l’assetjament acostuma a amagar-se darrere d’excuses aparentment legítimes, «no encaixa amb l’equip», «cal saber acceptar les crítiques», «és un problema d’actitud», i mentre una persona llença aquestes excuses a l’aire i en diferents oïdes i la resta se les va fent també seves sense adonar-se, la persona que les rep es marceix, va perdent veu, s’autocensura, arriba amb un nus a la panxa, surt esgotada sense saber per què i comença a associar la feina amb por.
I la pregunta que us faig és, per què costa tant de veure-ho? Doncs perquè l’assetjador no sembla dolent, al contrari, normalment cau molt bé i de vegades ajuda, té carisma, i, acceptar que algú força agradable pugui danyar de manera sistemàtica a algú trenca els esquemes. Però la realitat humana és força complexa, i hi ha persones capaces de seduir socialment i destruir en privat.
I la persona que pateix la major part de les vegades necessita una cosa molt senzilla però alhora molt valuosa: que algú la cregui, que algú recordi com era abans d’això, perquè acompanyar és ja una manera d’intervenir. D’altra banda, la persona assetjada ha de tenir present que sentir dolor no significa feblesa, confondre’s no significa estar equivocat i que l’assenyalin no significa que s’ho mereixi. El problema no és ell, sinó la xarxa invisible que algú ha teixit al seu voltant.
El que és evident és que cal ampliar la nostra idea del bullying, deixar de pensar que només pertany a la infància, entendre que existeix en altres àmbits més adults com les oficines, els grups socials, les famílies o les associacions veïnals. L’assetjament adult no fa soroll, no deixa proves, no té testimonis valents, però existeix. I posar-li nom és el primer pas.
I avui acabarem amb una frase de qui ha estat descrit en diferents moments de la història com a mestre, assessor, editor, filòsof, reformador i profeta, i és un dels personatges cabdals per entendre la cultura xinesa, Confuci, i que diu «veure i escoltar els malvats és ja el començament de la maldat». Així que cal que estiguem alerta, per evitar que aquestes conductes s’estenguin.
