El paquet d’esmenes presentat pel grup Socialdemòcrata a la llei de descongelació dels lloguers apunta, en essència, a reforçar el caràcter garantista d’un text que molts consideren insuficient. Propostes com allargar les pròrrogues, limitar els increments vinculats a l’IPC o definir amb més precisió què és un habitatge assequible responen a una preocupació evident: evitar que la descongelació acabi traduint-se en una nova pressió per a la classe treballadora.
Ara bé, el recorregut parlamentari d’aquestes esmenes posa en relleu una dinàmica recurrent: propostes que neixen amb voluntat de millora però que sovint queden condicionades a la majoria i a uns tempos que dilaten les solucions. La confiança que aquestes modificacions puguin prosperar no sempre es tradueix en acció immediata, i mentre el debat s’allarga, la realitat social no s’atura. El risc és que el procés legislatiu acabi desconnectat de l’urgència que viu una part de la ciutadania. Andorra necessita consens, però també decisions. Les esmenes poden marcar el camí, però el que realment es demana és capacitat d’execució.
